dilluns, 30 d’abril de 2018

LA VISITA DEL MÉDICO DE CÁMARA

Títol original: Livläkarens besök
Autor: Per Olov Enquist
Editorial: Nørdicalibros
Any primera edició original: 1999
Any primera edició per Nørdicalibros: 2018

En aquest mateix blog es pot trobar una ressenya sobre un llibre titulat "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo. Els fets reals de què parteix són els mateixos que els del llibre que comento ara; els personatges, reals, també són els mateixos; i en definitiva la història també és la mateixa. El que canvia és la manera en què es presenta tot plegat.

En el llibre de Dario Fo els fets són explicats pels mateixos protagonistes, a partir dels seus diaris personals. A "La visita..." hi ha un narrador extern, una mena de cronista. A tots dos llibres les emocions que s'atribueixen als personatges són òbviament producte de la imaginació de cadascun dels autors, però jo diria que són creïbles, que no s'allunyen gaire de les que realment es van arribar a desfermar en el seu moment (entre la segona meitat del segle XVIII i els inicis del XIX).

Els dos protagonistes indiscutibles són el rei Christian VII de Dinamarca (amb més pes en el llibre de Dario Fo) i el seu metge, gairebé amic i tràgic Primer Ministre, Johann Friedrich Struensee (amb més pes en el llibre de Per Olov Enquist). Però hi ha una altra parella de protagonistes absoluts en aquesta Història: l'absolutisme obscurantista de tota la vida fins el segle XVIII i la Il·lustració rampant íntimament lligada a la Revolució Francesa i a tot el que vindria després... i que ara, a començament del segle XXI, està retrocedint.

Es diu del rei Christian VII que era boig. En termes actuals hi ha qui parlaria d'esquizofrènia, de psicosi maníaco-depressiva, de paranoia, de tot barrejat... però sembla que el que més pànic podia haver causat als aristòcrates tradicionals de l'època és que Christian, rei absolutista per tradició, éra gran admirador de Voltaire i companyia, és a dir, de la Il·lustració, la qual cosa per a un rei absolutista era un contrasentit, però per als qui basaven les seves posicions de poder en la pervivència d'un sistema absolutista, les vel·leitats il·lustrades del rei eren una catàstrofe.

Johann Friedrich Struensee, que va entrar al cercle del rei com a metge personal i va acabar (en el sentit més 'final' de la paraula) com a Primer Ministre, simplement respirava Il·lustració, i és clar, un personatge de pensament essencialment liberal, humanista, racionalista, enmig d'un món que encara es basava en els esquemes de "esclaus i senyors per la Gràcia de Déu" gaire futur no podia tenir.

I si a més hi afegim la contribució dels personatges co-protagonistes -de cap manera secundaris- la cosa es complica fins al punt de fer-se impossible i d'acabar com el rosari de l'aurora.

La primera gran co-protagonista en aquest llibre és Caroline Matilda, esposa de Christian i per tant reina consort, i amant (pràcticament inevitable) de Struensee. Caroline Matilda era una adolescent quan va començar tot, i la veritat és que li van arruinar la vida, però va resistir d'una manera admirable i no es va rendir, cosa que no li perdonarien mai.

L'antagonista de Caroline Matilda, i en realitat de tots plegats, és Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel, la reina madrastra, que no reina mare, qui encarna els valors tradicionals de tota la vida, els més retrògrads, els més obscurs, els que ara, a començament del segle XXI, tornen amb força de mans de les dretes més regressives i ultra-liberals. Actualment Juliana Maria seria la candidata ideal de "Ciudadanos" perquè el partit anomenat 'Popular' (tant l'implantat en diversos països, com "l'europeu") se li hauria quedat curt.

Hi ha més personatges, és clar, però deixaré que els descobreixin vostès mateixos llegint el llibre, si en tenen ganes. Ja veuran que, encara que potser no semblin tenir tanta rellevància com els esmentats fins ara, de secundaris no en tenen res, insisteixo.

"La visita del médico de cámara" és un llibre clarament aprofitable, i combina molt bé amb "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo.


Portada de l'edició original



diumenge, 1 d’abril de 2018

LA VERDADERA HISTORIA DEL CLUB BILDERBERG

Títol original: The True Story of the Bilderberg Group
Autor: Daniel Estulin
Editorial: Booket (Planeta)
Any primera edició original: 2005

Hi ha uns quants, entre els que m'incloc, que pensem que més enllà dels governs oficials dels diferents estats hi ha altres poders que són els que realment controlen la vida dels ciutadans diguem-ne "corrents", els "ordinary people". Potser no a nivell planetari complet, però gairebé; és a dir, que aquests poders que estan més enllà dels oficials potser no controlen la vida de determinada tribu centreafricana, perquè aquest col·lectiu no els comporta cap benefici ni perjudici concret, però sí que controlen el que fem vostè i jo perquè nosaltres sí que contribuïm directament als seus beneficis.

Parlo de beneficis econòmics, és clar, que són els que compten. I de poder, que va directament associat a tals beneficis.

Aquests "controladors" que estarien darrere dels governs oficials (inclòs l'imbècil de Donald Trump, que probablement formaria part de tots dos grups, controlador i governant) no passarien de ser una escandalosa minoria; això sí, aquesta escandalosa minoria, no gaire més d'un 1 %, estaria en possessió del noranta-nou per cent de la riquesa planetària, mentre que la majoria enganyada, un 99% que ens inclou a vostè i a mi, ens repartiríem l'1 % restant i a sobre en condicions de desigualtat terrorífica entre nosaltres.

Es diu -i a uns quants, entre els que m'incloc, no ens sembla necessàriament absurd- que determinades guerres han esclatat "quan convenia"; o que determinades crisis econòmiques també s'han precipitat "quan convenia". Quan convenia a qui? Doncs a aquesta suposada minoria selecta rica i controladora. Agafem la crisi econòmica del 2007, per exemple; en nom de la "necessitat de recuperar-nos" dels terribles efectes d'aquesta crisi mundial s'han aniquilat gairebé tots els avenços socials aconseguits des de fa cent anys. Cent anys a fer punyetes en una sola dècada. Qui ha sortit perdent? Vostè, jo i el 99 % de la població, la "gent corrent". ¿Qui no ha sortit perdent, sinó que a sobre ha sortit guanyant i ha retornat a la seva situació de privilegis gairebé feudals d'abans de la Revolució Industrial? L'u per cent de sempre, els que ja ho tenien tot i han volgut assegurar-se i deixar-nos ben clar que "tot" és "tot". I és seu.

Doncs bé, el senyor Estulin podria haver escrit un bon llibre, seriós i ben fonamentat, sobre el tema, però no ha estat així, potser per causa de la seva història personal.


El senyor Estulin


Daniel Estulin va néixer a Lituània l'any 1966. En aquell moment Lituània era part de la Unió Soviètica, i la Unió Soviètica infonia un temor més que notable. Curiosament el senyor Estulin no es defineix com a lituà sinó com a rus. Diu:

"Sóc un rus expatriat que va ser expulsat de la Unió Soviètica el 1980. El meu pare era un dissident que va lluitar per la llibertat d'expressió, que va ser empresonat i torturat pel KGB"

A partir d'aquí el senyor Estulin va anar generant tones i tones d'anticossos contra tot el que fes tuf de suprapoder totalitari, cosa del tot comprensible. Ara bé, per alguna raó (doctes psicòlegs en sabran més que jo) en un moment donat al senyor Estulin se li va descontrolar el motor. Va passar de ser un "dissident rus", com el seu pare, a semblar un "ultradretà americà rematat", fins a tal punt que al seu costat el Partit Republicà dels Estats Units sembla una ONG tipus 'Save the Children'.

Ja amb el motor passat de voltes el senyor Estulin va arribar a la conclusió de que els 'controladors mundials' estan tots conxorxats per a assegurar-se el benefici mutu. De fet, això tindria sentit, fins i tot seria esperable i lògic. Ara bé, a partir d'aquí la cosa es recargola potser una mica massa. Segons el senyor Estulin, hi hauria un supracontrolador que estaria per sobre dels altres controladors i tindria com a objectiu suprem fer-se amb el domini del món. Textual. Com a les pel·lícules de Hollywood de tota la vida. Aquest supracontrolador seria la família Rockefeller, que per a aconseguir els seus propòsits comptaria amb intruments diabòlics que utilitza de maneres fosques i despietades; un d'aquests instruments diabòlics, potser el mes letal, seria l'Organització de les Nacions Unides. Sí, ho han llegit bé, l'ONU. I si vostès no ho veuen, diu el senyor Estulin, és que són cecs: l'ONU no para de fer programes i propostes i coses suposadament en favor de la pau per a tothom i la unió i la germanor universal i ximpleries d'aquestes; però... què vol dir, en realitat, això de 'la unió i la germanor universal'? eh? doncs ni més ni menys que acabar amb la llibertat de les persones i els pobles i convertir-nos a tots en esclaus! l'objectiu és que estiguem tots sota un sol govern universal, el govern de l'ONU, amb un sol exercit al servei d'aquest govern que asseguri que tothom està ben dominat. En benefici de quí? De la família Rockefeller! Ho van pillant?

Cada cop que el senyor Estulin, en aquest llibre, fa referència a una 'denúncia' d'aquestes, la remata amb la frase "... com demostraré tot seguit en les properes pàgines". El cas és que les demostracions del senyor Estulin semblen molt ben camuflades perquè vas passant pàgines i no les trobes... fins que te n'adones que allò que ell en diu "demostració" consisteix en estampar repetidament una frase determinada en alguna de les pàgines següents a la que ha 'fet la denuncia', i la frase és: "...com jo ja havia dit abans". Es a dir, la demostració consisteix en que "ell ja ho deia". Quod erat demostrandum. Apa.

Mitjançant aquest bonic mètode tan seu, el senyor Estulin ens arriba a "demostrar" coses tan colpidores com que hi ha una pèrfida conspiració per a carregar-se l'Associació Nacional del Rifle perquè aquesta benemèrita entitat defensa a ultrança les llibertats individuals (tècnicament disparar a qualsevol cosa que es mogui no deixa de ser una llibertat individual, i si no que li ho preguntin a Charlton Heston); o que el Canadà és mes perillós que Corea del Nord perquè defensa els plantejaments de domini mundial de les Nacions Unides, però ho dissimula; si més no Corea del Nord va amb la cara destapada i se la veu venir de tres hores lluny, no com els marranos dels canadencs que són uns hipòcrites de collons.

En definitiva, si vostè pensa com jo que el govern del país només és el braç tonto de qui remena les cireres de veritat, ja està al cap del carrer i per tant no cal que es compri el llibre del senyor Estulin; i si no se li havia acudit pensar tal cosa, tampoc cal que es compri el llibre del senyor Estulin perquè, francament, entre la família Rockefeller i el Doctor No, és més divertit adjudicar el paper de pervers diabòlic al Doctor No. I sempre ens quedarà James Bond.

Llibre no gaire aprofitable.


Portada edició original

dimarts, 20 de febrer de 2018

UN REI BOIG A DINAMARCA

Títol original: C'è un re pazzo in Danimarca
Autor: Dario Fo
Editorial: Bromera
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Bromera: 2016

El rei boig del títol és Christian VII de Dinamarca i Noruega, que va estar al tron des de 1766 (amb 17 anys) fins a 1808 (amb 59 anys). Atenció: "estar al tron" no és el mateix que "regnar". De fet Christian va regnar més aviat poc, vist que patia alguna mena de desajustament mental; es diu que tal desajustament podria haver estat esquizofrènia, però tenint en compte com pinta el senyor Fo a Christian en aquest llibre, també podria haver-se tractat d'una mena de psicosi maniaco-depressiva.

El llibre no és ben bé una biografia de Christian, sinó més aviat una aproximació a la seva època i, sobretot, a la seva cort. El senyor Fo, sempre genial, ens diu que ell no ha escrit aquesta obra sinó que s'ha limitat a transcriure fragments dels diaris personals dels protagonistes, amb la qual cosa serien el propi rei de Dinamarca i Noruega, i els personatges més rellevants de la seva cort, qui parlarien directament al lector. Sigui com sigui, la lectura d'aquest llibre és força atractiva, com ho són els personatges que hi surten retratats.

Potser la vida de vostè, que està llegint aquesta ressenya, no és fàcil, però tampoc ho va ser la del pobre Christian, i això que figura que ell va ser un monarca absolut. I és que per molt monarca i per molt absolut que siguis, si al teu palau hi viu una madrastra com la seva, la majestàtica senyora Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel, del que et venen ganes és d'apretar a còrrer fins a perdre de vista el palau en particular i Dinamarca en general.

D'altra banda Christian es va casar, o més aviat 'el van casar', amb la princesa Caroline Matilda del Regne Unit, germana del rei George III del Regne Unit... és a dir, un altre rei que estava com un llum de ganxo.

I sí, es veritat, la vida de Caroline Matilda tampoc va ser un festival precisament: germana d'un rei sonat, esposa d'un altre rei sonat, amb una "sograstra" terrorífica i amant d'un Primer Ministre que va acabar desmuntat a peces, literalment, com un vulgar moble d'IKEA.

A més, l'època tampoc és que ajudés gaire. Els sona una cosa anomenada "la Revolució Francesa"? I una altra anomenada "la Revolució Americana"? Doncs totes dues van enxampar de ple a Christian, monarca absolut, encara que fet i fet, com que freqüentment estava perdut en el seu univers paral·lel potser ni se'n va adonar.

La veritat és que a mi mai no m'ha cridat l'atenció la Història de Dinamarca, i segurament a vostès tampoc, però amb aquest llibre Dario Fo aconsegueix el que semblaria gairebé impossible: que ens preguntem com hem pogut viure fins ara sense saber res sobre l'accidentada vida i època del pobre Christian? I és que no som res. Els monarques absoluts tampoc. I les esposes dels monarques absoluts encara menys. I si no que li preguntin a Caroline Matilda. O a Maria Antonieta, sense anar més lluny.

Llibre aprofitable? És de Dario Fo. Amb això ja està tot dit. És a dir, que sí, per a qui no ho hagi entès.
 
**************************** 

GALERIA DE NOTABLES


Christian VII, mostrant la seva innata modèstia.




Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel,
La Terrorífica Madrastra,
innegable precursora capilar de
Diana Ross i les Supremes.



 
Diana Ross i les Supremes,
fervents seguidores capilars (especialment la de la dreta),
de Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel.




Caroline Matilda, 
germana de George III de la Gran Bretanya,
esposa de Christian VII de Dinamarca
i amant del posteriorment desmuntat
Primer Ministre Johann Friedrich Struensee.
És que tot li havia de tocar a ella, pobre dona?



 
Johann Friedrich Struensee,
Primer Ministre de Dinamarca,
desmuntat (literalment) a peces
de resultes d'un cop d'estat propiciat per
La Terrorífica Madrastra


**************************** 



Portada de l'edició original


dissabte, 27 de gener de 2018

ESCLAVOS DE UNA OBSESIÓN

Sèrie Monk nº 11

Títol original: Slaves of Obsession
Autor: Anne Perry
Editorial: B de Bolsillo
Any primera edició original: 2000
Any edició B de Bolsillo: 2012

Any 1861. La Guerra Civil dels Estats No Gaire Units d'Amèrica del Nord acaba de començar i el senyor Monk es troba amb un cas estrany on es barregen assassinats, xantatges, tràfic d'armes, una lady de setze anys de l'alta societat que té la tonteria adolescent funcionant a ple rendiment, un agent confederat americà bastant insípid, un agent unionista americà amb aquell to de suficiència salvapàtries que encara ara arrosseguen la majoria dels seus actuals con-nacionals...

En fi, que la sra Perry decideix fer referència al gran conflicte de les ex-colònies americanes de la Gran Bretanya, però la veritat és que no aprofita gaire l'oportunitat. Certament Monk i la seva recent esposa, anteriorment coneguda com a Miss Latterly (a partir d'ara Mrs. Monk, of course) fan un viatget curt a Amèrica cosa que possibilita que la sra Perry ens faci una lleu (però que molt lleu) descripció dels voltants de Washington i d'un dels camps de batalla que hi havia per allà. Una pena que tot plegat hagi quedat en gairebé no res perquè, francament, la cosa podia donar per bastant més.

Finalment tot queda en una història més de la sèrie Monk, entretinguda, sí, però tirant a purament fulletonesca i anodina. Tant és així que no sabria què més comentar; per tant els deixo amb unes quantes estampetes que s'hi relacionen. De res.


 1861: Victoria i Albert, ebris d'alegria com de costum



1861: Els Estats Barrejats d'Amèrica



 1861: Lincoln pensant "Per què a mí?!"



 1861: Presa de possessió de Lincoln (foto autèntica)



 Portada edició en idioma original

 

dimarts, 23 de gener de 2018

SIETE CRÍMENES CASI PERFECTOS

Títol original: Siete crímenes casi perfectos
Autor: Rafael Reig i altres
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Debolsillo: 2016

Rafael Reig i altres. Els altres, per si vostès hi estan interessats, són David Torres, Ángel García Collantes i Beatriz de Vicente. És a dir un escriptor i crític literari (Reig), un altre escriptor, guionista i columnista (Torres), un criminalista (García) i una advocada i criminòloga especialitzada en dir animalades infumables (de Vicente).

Un bon dia el senyor Reig i el senyor Torres estaven la mar d'entretinguts conversant, quan el senyor Torres li va dir al senyor Reig que si per a protegir el protagonista de la novel·la que estava escrivint simplement el posava amagat rere la porta d'un Ford Fiesta per a que no li arribessin les bales que li disparaven una colla de russos delinqüents ("russos delinqüents" no és una redundància: hi ha russos que no són delinqüents. Putin no és un d'ells), el tal protagonista acabaria més sec que un bacallà; la xapa d'un cotxe de veritat no és com la dels que surten a les pel·lícules americanes, i encara menys la d'un Ford Fiesta, que ve a tenir una consistència semblant a la d'una llauna de Vichy Catalán.

Aleshores va ser quan el senyor Reig va arribar a la conclusió de que "ens han enganyat, Immaculada" i que estaria bé escriure un llibre on s'expliqués com són en realitat aquestes coses de polis i assassins, que pel que sembla no estan gens dotades dels litres i litres de lirisme i poesia amb que ens les han presentat sempre des de Hollywood.

Ah, sí, perdonin, és veritat, hi ha uns quants de vostès que no saben què és Hollywood. Doncs bé, Hollywood ve a ser com Netfix o YouTube, però en antic ¿saben?. De quan es feien pel·lícules. Sí, ja sé que ara també se'n fan de pel·lícules, però jo em refereixo a quan les pel·lícules s'imprimien en unes cintes llaaargues llaaargues que justament estaven cobertes d'una capa molt fina d'una solució química, és a dir "una pel·lícula" (ho pillen?), on quedaven fixades les imatges que després es projectaven en uns llocs que es deien cinemes on hi havia una pantalla mooolt gran, com de més de mil tablets. Sí, ho dic seriosament, no me'n foto. I no, no és que no usessin el mp4 perquè fossin ximples, és que el mp4 no existia. El mp4 no ha existit sempre. Que no, que no me'n foto.

Bé doncs, continuant amb allò que deia, que finalment el senyor Reig va juntar-se amb els "altres" que ja he esmentat al començament d'aquesta tonteria que vostès estan llegint, i tots juntets van escriure aquest llibre.

I ara m'hauran de tornar a perdonar però els he d'explicar una altra cosa antiga. Alguns de vostès, els que van arribar a veure l'extinció dels dinosaures, recordaran una publicació mítica de l'època del franquisme amb Franco (diferent de l'actual, el franquisme sense Franco), que es deia El Caso. El Caso era un setmanari que es dedicava a presentar als seus lectors -que eren molts i de la mateixa mena que l'actual públic d'Ana Rosa Quintana- reportatges detalladíssims sobre parricidis, crims passionals i altres assassinats de tota mena, comesos per persones pretesament normaletes, de les que entre crim i crim es mengen un 'bocata chorizo' o segueixen la narració d'un partit del Logroñés per la Cadena Ser; tot molt trist, com poden veure. Aquest setmanari es va publicar des de 1952 fins a 1997 i en la seva època més gloriosa -per dir-ho d'alguna manera- va arribar a vendre tirades de quatre cents mil exemplars.

Doncs bé, al senyor Reig i "altres" els ha sortit, en definitiva, un llibre que ve a semblar una reencarnació de El Caso, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, no s'ho prenguin com una crítica, ara. Simplement constato. Com també constato que a mi el llibre m'ha estat útil perquè m'ha ensenyat coses que no sabia -que sempre és molt lloable- com per exemple la diferència entre un assassí en sèrie i un assassí en massa.

Sí, veuran, un assassí en sèrie és algú com més reflexiu i detallista, oi?, vull dir que no mata a la babalà sinó que escull curosament les seves víctimes segons determinats paràmetres i se les va carregant a mesura que les circumstàncies li ho permeten: avui una, el mes que ve una altra, tres setmanes després una altra...

En canvi un assassí en massa funciona més pel broc gros, com si diguéssim. És el típic que agafa una escopeta, puja una torre i va disparant en funció de qui passa pel carrer en aquell moment. És com més bast, menys elaborat, oi que m'entenen?

Bé, en definitiva el missatge seria que "Siete crímenes casi perfectos" potser no seria adequat com per a que ningú el considerés llibre de capçalera (és clar que coses més rares s'han vist) però això no vol dir que no sigui aprofitable. Mirin el meu cas: gràcies a aquest treball del senyor Reig i altres ara sóc una mica més culte. Això també els pot passar a vostès! I és que la cultura no té fronteres. 


Portada típica de El Caso, plena de lirisme i poesia



 

divendres, 29 de desembre de 2017

EL QUIDDITCH DE TOTES LES ÈPOQUES

Títol original: Quidditch through the ages
Autor: Kennilworthy Whisp
Autor real: J.K. Rowling
Editorial: Empúries
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Empúries: 2017

Els seguidors de la sèrie 'Harry Potter' (no confongueu amb simpatitzants del propi Harry Potter, que ja des de petitet sempre ha tingut un cert punt de nen repel·lent) ja estaran familiaritzats amb l'existència del “quidditch”, que ve a ser com l'esport nacional de l'univers màgic creat per la senyora Rowling.

Ja sigui gràcies als llibres o a les pel·lícules de la saga -algunes d'elles francament desafortunades-, s'han llegit descripcions i s'han vist imatges espectaculars de més d'un partit de quidditch que han deixat al lector o l'espectador gairebé sense respiració. Hom ha pogut veure la sublim coreografia implicada en el joc del quidditch, així com també el seu costat més fosc i -en certs moments- sàdic, tan propi de la senyora Rowling. Permetin-me, aprofitant l'avinentesa, que opini que darrere d'aquesta aparença de benefactora de la infància i de mare vocacional de tots els nens desvalguts del planeta, la senyora Rowling amaga una pulsió esforçadament reprimida d'assassina nata; només cal llegir els llibres de la saga màgica, sobretot els últims. És conegut el cas d'una col·lega escriptora seva, la senyora Anne Perry, que sí que va participar en un assassinat, però la senyora Perry no ho tornaria a fer. En canvi, la senyora Rowling, si se li presentés una segona ocasió, segurament no se'n podria estar. Afortunadament encara no se li ha presentat ni la primera ocasió... que sapiguem.

En fi, tornant al tema que ens ocupa, per molt interessant que ens hagi semblat un partit de quidditch (o un fragment, vist que un partit sencer pot durar dies) segur que no hem entès res de res. Doncs bé, aquest llibre és el remei ideal a la nostra trista ignorància. L'autor, Kennilworthy Whisp (és a dir la senyora Rowling disfressada de nom impossible) gairebé ens fa creure que sí, que finalment hem descobert com funciona aquest joc, si més no pel que fa als aspectes bàsics, perquè sembla que té més normes que el codi d'Hammurabi i que totes poden canviar en qualsevol moment, segons convingui a depèn de qui o depèn de què.


Camp reglamentari de quidditch


Però la cosa no acaba aquí. Pel mateix preu -assequible, dit de passada- ens assabentem també de la Història d'aquest esport des de l'antiguitat, i d'altres coses interessantíssimes, com per exemple de quan va apareixer l'escombra com a mitjà de transport (i posteriorment com a vehicle esportiu d'alta gama); o també arribem a saber que a l'Edat Mitjana, quan encara no estaven perfeccionades, les escombres, a més de no representar una competència seriosa pels cavalls, podien causar greus problemes d'hemorroides. A que no se'ls havia acudit? Doncs llegint el llibre queda palmàriament evident.


Partit autèntic de quidditch amb escombres homologades


El quidditch de totes les èpoques” potser no és un llibre imprescindible, però sí aprofitable. I breu: amb una mica més d'una hora t'acabes les seves cent cinc pàgines. A més, cosa molt encomiable, els beneficis de la venda del llibre van a parar a les obres benèfiques de la senyora Rowling en favor dels nens i adolescents desvalguts, cosa que mereix ser aplaudida entusiàsticament. I és que el fet que la senyora Rowling sigui una assassina reprimida no impedeix que tingui consciència social i que, merescudament, se li reconegui.


Portada d'una edició en versió original




dilluns, 25 de desembre de 2017

UN PASO AL FRENTE

Títol original: Un paso al frente
Autor: Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido
Editorial: Tropo Editores
Any primera edició original: 2014

Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, nom inversemblant però real, era tinent de l'exèrcit espanyol. Ara ja no és tinent; va ser expulsat de l'exercit l'any 2015 per persistir a denunciar múltiples i diversos actes de corrupció comesos per oficials de la sacrosanta institució a l'empara d'ells mateixos i dels polítics di tutti colori que els sostenien i els continuen sostenint.

Si el senyor Segura de Oro-Pulido hagués fet cas de les assenyades recomanacions que se li van fer sobre la conveniència de mirar cap a una altra banda i deixar-se estar de bajanades, ara seguiria essent militar, amb una graduació més alta, i amb un dipòsit bancari bastant engreixadet. Però no, com he dit abans el senyor Segura no es va fer enrere i finalment va constatar, també, que la justícia militar estava en mans dels propis delinqüents a qui pretenia denunciar; no cal dir que les denúncies, malgrat que estaven sostingudes amb proves, eren sistemàticament arxivades i el senyor Segura era sistemàticament amenaçat i sancionat.

Com que no hi havia manera de que li fessin cas, i tot el que ell pretenia destapar era enterrat a l'instant per la maquinària militar amb les complicitats polítiques pertinents, el senyor Segura va decidir escriure un llibre (el que és objecte d'aquest comentari) que l'ajudés a fer arribar al gran públic les increïbles barbaritats de les que en tenia coneixement. La publicació d'aquest llibre li va comportar represàlies però lluny de deixar-ho córrer el senyor Segura, a l'any següent, va publicar un altre llibre ("Código Rojo") aprofundint en el mateix tema.

Resultat: les denúncies van continuar sense ser investigades i el senyor Segura va ser expulsat definitivament de l'exèrcit.

"Un paso al frente" no és ben bé un assaig ni tampoc una novel·la. Es podria descriure com a un assaig novel·lat. El relat fictici ha ajudat al senyor Segura a poder posar en paraules escrites uns fets reals absolutament esgarrifosos. Segons el que ens explica el senyor Segura, la corrupció dins de l'exèrcit assoleix proporcions estratosfèriques, només comparables a les del gran partit de la dreta cavernària espanyola. S'hi poden trobar des de robatoris a gran escala fins a assassinats, passant per fraus, suborns, prevaricacions, abusos de tota mena (sexuals inclosos)... i tot pel bonic preu de: la impunitat.


El senyor Segura de Oro-Pulido


Ara mateix el senyor Segura ja no és tinent, com deia al començament d'aquesta ressenya, però es pot dir també que és viu de miracle. En altres paraules: encara no l'han assassinat, però tothom pot patir, en qualsevol moment, un accident domèstic; són tan fàcils...

El senyor Segura comença el seu llibre excusant-se perquè "ell no és escriptor" i per tant no és hàbil amb la paraula escrita. Els puc assegurar que això és ben bé igual; certament el senyor Segura difícilment guanyarà mai el Premi Nobel de Literatura, però si existeix un Premi Nobel a la Defensa del Poble és una vergonya intolerable que encara no li hagi estat adjudicat.

Un últim apunt abans d'acabar aquest comentari. Sobre la justícia militar: el senyor Segura deixa meridianament clar com ha estat de fàcil pels poders militars corruptes i delinqüents, des de temps immemorials, segrestar la justícia i convertir-la en una eina més a favor dels seus crims. Creguin-me, llegir la facilitat amb que s'ha aconseguit i es manté això fa posar literalment els pèls de punta; i el que és tant o més greu: multiplica per la unitat seguida de molts zeros les sospites en aquest sentit que ja teníem sobre la justícia civil. Fa vomitar, però no només de fàstic, sinó també de pànic.

Per la informació que s'hi pot trobar, malgrat que sigui en forma novel·lada, aquest llibre no és només Aprofitable: és Imprescindible.

*************

Post scriptum 1:
Al final del llibre es pot trobar un llistat molt interessant d'adreces web que remeten a casos reals que conformen la base del que explica el senyor Segura.

Post scriptum 2: