dilluns, 22 d’abril del 2024

TRES ENIGMAS PARA LA ORGANIZACIÓN


Títol original:
Tres enigmas para la organización
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2024

Aquest cop Eduardo Mendoza ens introdueix en un pis del Carrer València on hi ha la seu d'una mena d'apèndix dels serveis secrets espanyols que té com a missió assistir a les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" per tal d'ajudar-los en les seves investigacions, siguin de la mena que sigui.

El propòsit és molt noble; llàstima que ni la Policía Nacional, ni la Guardia Civil, ni el propi CNI i ni tan sols el Cos de Mossos d'Esquadra tinguin cap interès en ser assistits per aquest sofert grup de funcionaris de l'Estat (concretament nou funcionaris) que en realitat no saben a què dedicar-se encara que regularment cobrin una nòmina d'algun ministeri, ves a saber quin.

D'ells (i amb ells) només sabem que es diuen La Organización, entitat que va ser creada durant el franquisme i que un cop el règim va "transicionar" cap a una altra cosa (encara no està clar quina), va seguir existint perquè a ningú se li va acudir extingir-la. També sabem que la seu de La Organización, com he dit al començament, es troba al carrer València, però -no s'ho prenguin com un spoiler- no he estat capaç de situar, després de llegir atentament tot el llibre, si és València entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya o València entre Passeig de Gràcia i Pau Claris. Diria que és la segona opció, però no hi posaria la mà al foc.

El cas és que, inesperadament, tres fets arriben a coneixement del "jefe" de La Organización. Dic "inesperadament" perquè ningú no espera que arribi mai res a coneixement de ningú de La Organización, "jefe" inclòs. Els tres fets són, no necessàriament per aquest ordre ni cap altre: l'aparició d'un cadàver en una habitació d'un hotel (més aviat tirant a pensió) de la Rambla; la desaparició d'un britànic benestant; i que ja fa temps que les llaunes de Conservas Fernández no augmenten de preu a diferència de les llaunes de les altres empreses conserveres.

Estaran aquests esgarrifosos casos relacionats entre ells? El cadàver de l'hotel és el del britànic desaparegut? Alguna llauna de Conservas Fernández estava en mal estat i d'aquí la luctuosa defunció del desconegut de l'hotel? Ein?

Doncs tot això és el que hauran d'esbrinar els voluntariosos agents de La Organización abans de la pàgina 408 del llibre (més que res perquè el llibre s'acaba a la pàgina 407).

És un llibre entretingut de llegir, d'aquells que van bé per a desconnectar de la realitat durant una estona. A més està escrit en un curiosíssim dialecte del castellà. Vostès saben que el castellà, com tots els idiomes, té moltes variants dialectals. Doncs bé, aquest llibre està escrit en castellà "atestat de la Guardia Civil", més concretament de la Guardia Civil pròpia d'una pel·lícula de Mariano Ozores. Tot el llibre està escrit així. Les 407 pàgines.

I bé, doncs, no crec que calgui afegir cap altre comentari sobre aquesta obra mendoziana total, tret de confirmar que sí, que és un llibre aprofitable com ho són totes les altres obres del mateix autor. I fins a una altra.

 

El senyor Eduardo Mendoza

 

 **********

Post Scriptum:

A diferència del castellà, el català és un dels poquíssims idiomes que va molt escàs de variants dialectals. Bàsicament només en té dues: el català oriental i el català occidental.

El valencià, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc, el formenterí, l'alguerès i segurament l'andorrà, per exemple, són tots idiomes completament diferents, i això ho hem sabut gràcies a doctes lingüistes que en el seu currículum comparteixen, tots ells, característiques importantíssimes com són el no tenir cap relació amb la filologia (cap filologia de cap idioma) i ser tots afins a formacions polítiques amb certes debilitats per les aus carronyaires. Un d'ells fins i tot és torero, que actualment, a 2024, és un dels mèrits que més puntua per a ser ser nomenat conseller de cultura del govern valencià.

dimarts, 26 de març del 2024

M. EL HIJO DEL SIGLO


Títol original:
M. il figlio del secolo
Autor: Antonio Scurati
Editorial versió en castellà: Alfaguara
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Alfaguara: 2020

"M" és Mussolini, i aquest llibre és molt peculiar.

Jo havia llegit la crítica d'un altre llibre que em va cridar l'atenció (la crítica, no el llibre). Tot seguit vaig descobrir que el llibre objecte d'aquella crítica formava part d'una tetralogia i no n'era pas el primer. Així que vaig buscar quin era el primer i va resultar que era "M. el hijo del siglo".

Com que a mi no m'agrada arribar a les pel·lícules ni a les tetralogies quan ja fa estona que han passat els títols de crèdit inicials, vaig decidir aparcar el llibre criticat -que per cert, en versió original es diu "M. l'uomo della provvidenza"- i començar pel "fill del segle".

La veritat és que quan vaig obrir la tapa del llibre -és un dir, l'he llegit en versió electrònica- no tenia ni la més remota idea de què em trobaria. Un cop passades les primeres pàgines ja tenia clar que aquell llibre era molt desagradable, i vaig pensar en deixa-lo córrer.

"Demà en llegeixo un tros més i si no m'agrada el penjo". Però no el vaig poder penjar. Seguia essent igual de desagradable però no me'n podia desfer. Allò era molt frustrant, francament. A més, no tenia gens clar quina mena de cosa estava llegint. Era un assaig? No. Era una novel·la? No. Que coi era allò?

Qui en busqui informació a Internet, la primera diem-ne definició que trobarà és que "és una novel·la històrica del 2018 d'Antonio Scurati". Algú es va inventar això en algun moment i després tothom s'hi va enganxar. Doncs ja em perdonaran l'atreviment, però no, tampoc veig que sigui una novel·la històrica.

"El Fill del Segle" tracta del sorgiment del feixisme, des d'unes primeres manifestacions l'any 1919, acabada la Primera Guerra Mundial, fins la consolidació de Mussolini en el poder l'any 1924.

Té totes les característiques d'un assaig històric: explica les particularitats d'un fenomen que va marcar gairebé tot el segle XX i que actualment, per a horror d'uns quants entre els qui em compto, està ressorgint; està basat en documentació real i, pel que sóc capaç de veure, prou rigorosa; aporta exemples textuals d'aquesta documentació real; totes les persones citades van existir i les referències biogràfiques que en fa l'autor són estrictament autèntiques...

D'altra banda també presenta característiques pròpies de la novel·la: hi ha un "fil argumental"; hi ha descripcions que poden arribar a ser contundents; hi ha escenes dramatitzades que converteixen les "persones" històriques en "personatges" però sense arribar a suplantar la realitat per la fantasia...

Així doncs, jo descriuria aquest llibre com un "assaig dramatitzat" o "un assaig novel·lat". I el què me l'ha arribat a fer profundament desagradable en el moment de començar-lo és, paradoxalment, que està molt ben escrit.

 

Antonio Scurati

 És com si hom estigués vivint aquells moments fosquíssims entre 1919 i 1924, de la mateixa manera que ara estem vivint una actualitat terrorífica seguint-la per via dels diaris, la ràdio, la televisió i Internet. La sensació d'estar vivint 'dia a dia' el sorgiment del feixisme sabent que no hi ha res que ho deturi, es fa angoixant; igual que ara mateix es fa molt angoixant llegir, escoltar o veure cada dia les notícies que parlen de què està passant a l'est d'Europa, o a l'Orient Mitjà, o als Estats Units amb unes eleccions presidencials terrorífiques, o de com està creixent l'extrema dreta de manera generalitzada (l'extrema dreta té molts votants, com els va tenir Mussolini i com els va tenir Hitler, i no oblidem que en els seus respectius països se'ls creien, com ara es creuen a Putin a Rússia o a Trump als Estats Units)

Recomano especialment que durant la lectura d'aquest llibre es tingui a mà un telèfon mòbil o una tablet o qualsevol andròmina semblant que permeti consultar imatges reals de tots els personatges històrics que hi apareixen. Això ho fa tot plegat una mica més terrorífic però també bastant més interessant. En casos com aquests, el fet que la fotografia ja estigués inventada fa cent anys és una benedicció impagable.

Aquesta obra del sr Scurati té moltes virtuts, entre elles, per exemple, la d'ajudar al lector a anar més enllà del tòpic aquell segons el qual la Marxa sobre Roma va ser la gran maniobra del feixisme per a fer-se amb el poder a Itàlia; de fet, la Marxa sobre Roma (que va anar precedida d'una immensa onada de terror feixista) va ser una més d'una gran llista de "marxes" prèvies sobre altres ciutats i pobles, totes violentes i generalment millor organitzades.

El llibre també ajuda al lector a veure que Mussolini no es va inventar l'essència del feixisme. Se li havia avançat Gabrielle D'Annunzio, un personatge que estava com una regadora, amb uns principis morals força "flexibles", i que va arribar a ser conegut com el gran poeta d'Itàlia. Pobra poesia i pobra Itàlia. Per cert, que D'Annunzio ja volia marxar sobre Roma l'any 1920, dos anys abans que ho acabessin fent els adeptes de Mussolini.

I en el llibre també es poden trobar coses que ara mateix, per desgràcia, ens resulten molt familiars, com l'habilitat dels feixistes per a manipular amb èxit les pors dels ciutadans (que van "picar", igual que ho estan fent ara en molts llocs); o l'abús indecent de les maneres populistes en la comunicació; o el missatge de que cal retornar al que "és natural", és a dir, la dreta ideològica i política (actualment aquest missatge està impregnant diversos segments socials); o la qualificació que els caps feixistes fan d'ells mateixos proclamant-se revolucionaris outsiders contra la "classe política corrupta" (Mussolini ho va fer fa cent anys igual que ara ho fa Trump, sense anar més lluny).

Els feixistes van guanyar les eleccions de l'any 1924 per àmplia majoria. Ara, exactament cent anys després, s'està repetint la jugada a molts llocs, i si surt bé és perquè els voten. No se si cal que digui res més.

Ah sí, que aquest és un llibre aprofitable, però s'ha de tenir estómac per a arribar fins el final.

 

Coberta de l'edició original

 

 

 

dijous, 4 de gener del 2024

L'AVINGUDA DELS MISTERIS

 

John Irving nº 18

Títol original: Avenue of Mysteries
Títol en castellà: Avenida de los misterios
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Edicions 62: 2016
Any primera edició per Tusquets: 2016

Fa onze anys, l'any 2013, vaig llegir "Personas como yo" (In one person), el llibre nº 17 de John Irving. Em va deixar tan impactat que vaig decidir llegir tot el que hagués escrit aquest senyor de qui, fins a aquell moment, jo no n'havia sentit a parlar.

Avui, onze anys després, ja m'he llegit els setze llibres anteriors a "In one person" i aquest, "L'Avinguda dels Misteris", que és el 18 i el penúltim. L'últim (fins ara), "L'últim telecadira" (The last chairlift), ha sortit fa poc i el tinc en espera.

Bé, quan hom s'ha submergit en la pràctica totalitat de l'obra d'Irving, ja té prou elements com per a estar familiaritzat amb la seva increïble capacitat de meravellar, emocionar i sorprendre. Però això no vol dir en absolut que hom estigui vacunat per a aconseguir mantenir-se emocionalment indemne en arribar al final de l'ultim full de qualsevol dels seus llibres, inclòs aquest.

Potser a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha grans cops d'efecte comparables als que hom pot trobar, gairebé sempre a traïció, en llibres anteriors, com a "A prayer for Owen Meany" ("Oración por Owen") del que per cert encara no m'he recuperat malgrat que ja fa cinc anys que el vaig llegir. No, a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha cops d'aquesta mena però igualment pots quedar-te estabornit.

El protagonista (aquesta vegada sí que hi ha un protagonista clar, encara que no únic), Juan Diego, té catorze anys quan Irving ens el presenta situat l'any 1970, i és un escriptor de cinquanta-quatre anys quan ens el torna a presentar l'any 2010. Sí, ens el presenta dues vegades perquè al llarg de tot el llibre la història transcorre en paral·lel entre 1970-71 i 2010-11.

Tant en la seva versió d'adolescent de catorze anys com en la seva versió d'escriptor de cinquanta-quatre, Juan Diego és un personatge que te l'enduries a casa si poguessis... però no pots. John Irving és especialista en això: crear personatges potents, fer que des del teu lloc de lector estableixis un fort lligam amb ells, i quan aquest lligam ja està fet... s'ha acabat. Aquest "s'ha acabat" pot adoptar diverses formes, i aquí m'aturo si no vull fer spoilers.

Cap dels altres personatges de la constel·lació de Juan Diego deixa tampoc indiferent, ni de lluny. La seva germana Lupe (genial i fonamental); el "gringo bueno" (fonamental i paradigmàtic), exiliat a Mèxic als seus vint i escaig anys per a fugir de la Guerra de Vietnam; l'aspirant a jesuïta que deixa córrer la seva aspiració per amor a una transsexual, en plena dècada dels 1970's (emotius, tant ell com la transsexual); el deixeble literari de Juan Diego, un cristià evangèlic nord-americà tirant a curt de mires (ja és això); el medicament Lopressor i la Viagra ("sense els quals aquesta història no hagués estat possible", com es deia antigament en els títols de crèdit finals d'algunes pel·lícules en blanc i negre); una mare i una filla que ni els altres personatges de la novel·la no són capaços de situar; la Mare de Déu de Guadalupe que també té un rol insubstituïble (malgrat que només aparegui en efígie); el "Monstre Maria", una imatge descomunal de la Mare de Déu catòlica de tota la vida que aquí es vista d'una manera molt peculiar; i més, i més, i més...

Llegir "L'Avinguda dels Misteris" és caminar per una ruta (o dues, la del 1970 i la del 2010) on el que et trobes a banda i banda és una barreja de realitat i fantasia sense poder discriminar ben bé què hi ha d'una cosa i què hi ha de l'altra. I aquesta incapacitat de discriminació val tant per al lector com per a Juan Diego, el protagonista. Però al cap i a la fi això és igual: moltes vegades la realitat no es pot explicar (ni és suportable) sense recórrer a la fantasia, i la fantasia por arribar a ser tant potent com la realitat (tant per bé, com per mal). Crec que és així com jo descriuria aquest llibre.

Llibre més que aprofitable, com tots els de John Irving (fins i tot "La quarta mà", que a mi no em va acabar d'enganxar, què hi farem...).

 

Coberta de la versió original en anglès

dissabte, 25 de novembre del 2023

LA CRISIS DE LOS MISILES DE CUBA 1962

Títol original: Abyss. The Cuban Missile Crisis 1962
Autor: Max Hastings
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Crítica: 2023

Han passat mooolts anys des de 1962. Seixanta-un, si els comptem des de la data (2023) en què ha estat escrit aquest comentari. Els que ara, a 2023, tenen seixanta-cinc anys, posem per cas, aleshores en tenien quatre. Els que aleshores en tenien vint-i-tres, posem per cas, ara en tenen vuitanta-quatre.

Els primers, els que tenien quatre anys, en el seu moment no es van assabentar de res per una obvia qüestió d'edat.

Els segons, els que tenien vint-i-tres anys o més, i ara en tenen a partir de vuitanta-quatre o directament "ja no en tenen", tampoc es van assabentar de gairebé res perquè els ho van ocultar.

S'ha dit moltes vegades que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt d'acabar en catàstrofe planetària. S'ha dit tantes vegades, que ja gairebé ningú no en fa cas. Els més joves no en fan cas perquè tot allò que hi ha abans d'Internet és prehistòria, i la prehistòria és molt avorrida i, sobretot, infinitament llunyana. Els que són previs a Internet, a Windows, als telèfons mòbils o a la televisió en color, tampoc no en fan cas perquè al llarg de la seva pròpia existència han passat, i estan passant, per tantes barbaritats, que només faltaria que s'haguessin de posar nerviosos per una cosa de l'època de Chubby Checker ("Chubby qui???") que, al cap i a la fi, no va tenir cap conseqüència.

 

L'incomparable Chubby Checker

 

Però ara ve el sr Max Hastings -en realitat sir Max Hugh Macdonald Hastings- i ens posa aquest llibre sobre la taula. Sir Max (periodista, autor, editor, historiador, corresponsal a l'estranger de la BBC...) tenia disset anys quan a Khrusxov, que ja era grandet (68 anys), se li va acudir fer-se el graciós i va iniciar la Crisi dels Míssils de Cuba. Sir Max, a l'octubre de 1962, tampoc se'n va assabentar de res del que en realitat estava passant.

I el que realment estava passant no era que els americans i els soviètics s'estaven provocant entre ells per enèsima vegada. Era que el planeta estava a punt de volar, literalment, pels aires interestel·lars, i els idiotes que havien creat tal situació no trobaven la manera d'aturar-la.

En resum, que el fet de que jo hagi escrit aquest comentari i que vostès l'estiguin llegint és un miracle (versió religiosa) o un caprici del destí (versió més agnòstica).

Quan hom acaba de llegir el llibre de sir Max, gairebé no pot creure que la humanitat hagi pogut arribar, no ja a 2023 , sinó a 1963.

El que impacta d'aquest llibre és que omple de contingut real la més que gastada afirmació de que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt de ser el detonant de la fi del món. Acabes el llibre i ho tens claríssim, és igual si has nascut abans o després d'Internet.

La primera virtut (d'unes quantes) d'aquest llibre, és que d'entrada et situa en el context del moment i ho fa d'una manera ben documentada i alhora accessible: just després de la introducció ens trobem amb una valuosa cronologia dels esdeveniments de la Guerra Freda des de l'inici (1945) fins al suposat final (1991); i després de la cronologia sir Max té el detall de facilitar-nos un llistat també molt ben fet dels principals participants en la crisi.

I a partir d'aquí ja podem començar amb la Història (sí, amb majúscula) i els seus escenaris:

La Unió Soviètica, amb un Kremlin i un politburó que no sabien per on navegaven, ni en general ni en particular, però que havien de fer veure al preu que fos que controlaven perfectament el rumb del Gran Vaixell Socialista directe cap a la Glòria, encara que la Glòria tingués l'aspecte més aviat poc tranquil·litzador d'un iceberg.

Cuba, amb una Revolució que acabava de fer tres anys i deu mesos i amb la que s'havia aconseguit que la població hagués passat d'estar fatal, amb Batista, a no estar millor, amb Fidel y sus muchachos.

Els Estats Units, més racistes que mai, més paranoics que mai ("the reds are coming!") i més retrògrads que mai, amb uns valors que no tenien res a envejar als de la Inquisició Espanyola; l'única diferència amb la Inquisició Espanyola era que aquesta era catòlica, mentre que l'americana es repartia entre els catòlics i els evangelistes de tots colors.

Una altra de les virtuts del llibre és el retrat que ens aporta dels personatges, tant principals com secundaris (els retrats són subjectius, ja se sap, però no crec que els que pinta sir Max s'allunyin gaire de la realitat):

 

L'indescriptible Nikita Khrusxov

 

Nikita Khrusxov, màxim dirigent de la Unió Soviètica: un homenet amb una dotació neuronal més aviat limitada, un sentit de l'humor tirant a barroer i una marcada tendència a jugar a "jo la tinc més grossa que tu" sense la més mínima capacitat per a preveure les conseqüències de les seves pròpies jugades. Segons sir Max, de fet la Crisi dels Míssils de Cuba va ser una cosa així: "ara plantarem d'amagat uns quants míssils nuclears a Cuba i ja veureu com riurem amb la cara dels americans quan de cop i volta els cridem "Sorpresa!!!". I efectivament, va haver-hi sorpresa, i Nikita va acabar passant-les canutes per a desactivar-la quan va veure que la tal sorpresa també se l'enduia a ell per davant.

 

El dissortat John Kennedy

 

John Kennedy, president dels Estats Units, que encara no s'havia recuperat del fracàs inenarrable de la seva Administració en l'intent d'envair Cuba (l'històric nyap de la Bahía de Cochinos); amb els serveis secrets (la CIA) amb més ineptes del planeta, al costat dels quals Maxwell Smart era un geni; amb un cap del FBI, J. Edgar Hoover, que no el podia veure ni en pintura i que encara odiava més al seu germà Robert; el germanet, Robert, ministre de Justícia, que tenia les habilitats diplomàtiques pròpies d'un pal de fregar i que amb aquestes credencials era el seu principal conseller... I de cop i volta li diuen al sr Kennedy que s'acabava de descobrir que hi havia una certa quantitat de míssils soviètics, plantats a l'illa d'aquell 'comandante' sonat, que apuntaven directament al menjador de casa seva. No és estrany que la cara li quedés més Blanca que la Casa (ja sé que és un acudit dolentíssim, però no m'hi he pogut resistir).

 

L'incontinent verbal Fidel Castro

 

Fidel Castro, líder de la Revolució en particular i de Cuba en general, amb un ego i un narcisisme només superats per... per... rectifico: amb un ego i un narcisisme insuperables. Sempre podem pensar, és clar, que sir Max no té gaires simpaties pel Comandante i d'aquí les referències més aviat poc afalagadores que en fa, però d'altra banda, un senyor capaç de dirigir cada dos per tres a la població discursos de més de quatre hores de durada, sense interrupció, lloant l'acció del seu govern i d'ell mateix, potser sí que és una mica sospitós de patir d'ego hipeventilat. Doncs bé, a partir de que Nikita li planta els míssils al malecón (no li pregunta si pot fer-ho, ho fa), el Comandante no para de donar la tabarra amb la cançoneta de "Va tio, dispara! Dispara joé, tío"´. Afortunadament Nikita li va fer el mateix cas de sempre, és a dir, cap.

 

El sofert Harold Macmillan

 

Harold Macmillan, Primer Ministre britànic que es va passar tota la crisi salmodiant per a ell mateix "Oh Déu meu... Oh Déu meu...". I és que a partir d'un cert moment el pobre home era informat (més o menys) per Kennedy de com anaven les coses, i Macmillan, que sabía que tant Nikita, com Kennedy, com Castro, eren capaços de perpetrar qualsevol animalada en qualsevol moment, no podia fer res més que seure a la butaqueta de casa seva, allà a Downing Street, i esperar, perquè ell no controlava res de res.

 

L'impresentable general Curtis LeMay

 

En el llibre sir Max també ens parla de molts altres personatges que van tenir el seu rol en tot aquest afer. De tots ells jo destacaria un parell de generals americans (un d'ells Curtis LeMay, el de la foto de més amunt) que en aquell moment van demostrar de manera fefaent que en el seu país no es discriminava absolutament ningú, en funció de les seves capacitats, per a poder arribar a accedir a llocs d'alt comandament de les forces armades: qualsevol imbècil podia arribar a ser general de cinc estrelles. Ells n'eren l'exemple. Aquests senyors eren capaços d'expressar sense despentinar-se, que si hi havia una guerra nuclear (ells n'eren partidaris), i al cap de deu minuts de començada només hi quedaven quatre gats al planeta, aquests quatre gats serien americans i als russos els hauria quedat definitivament demostrat qui eren els bons i qui tenia la raó, amb el suport de Déu, naturalment.

I enmig de tots aquests despropòsits, i altres que no esmento però que podran trobar en el llibre de sir Max, al final hem sobreviscut. Increïble.

La Crisi dels Míssils de Cuba va tenir lloc l'any 1962. L'any següent, 1963, assassinaven Kennedy i començava la funesta participació dels Estas Units a la horrible Guerra del Vietnam que va durar fins 1975. I hem continuat sobrevivint com a espècie biològica. Fins ara?

Segueix havent-hi el perill de que qualsevol inepte amb complex de Déu premi el botó que no toca en el moment més inesperat i ens engegui a tots a la merda de manera instantània. D'altra banda, com a espècie biològica hem aconseguit la proesa de començar a destruir, de veritat, les condicions de vida que necessitem per a a existir en aquest planeta. El planeta sobreviurà, nosaltres no. Però això, als actuals ineptes amb complex de Déu (que són molts a tots els continents) se'ls en fot.

Així que, ara que encara tenen temps (no gaire, no es pensin), considerin la possibilitat de llegir aquest llibre de sir Max, que és prou il·lustratiu i aprofitable. O no el llegeixin... pot ser una mica depriment constatar que la humanitat com a tal no aprèn res per moltes experiències que hagi viscut i molt de temps que hagi passat des que va baixar dels arbres.

 

Sir Max i el seu llibre
 

dimecres, 16 d’agost del 2023

HARRY POTTER I EL LLEGAT MALEÏT


Harry Potter - Annex

Títol original: Harry Potter and the cursed child
Títol en castellà: Harry Potter y el legado maldito
Autor: Jack Thorne
Editorial versió en català: Empúries
Editorial versió en castellà: Salamandra
Any primera edició original: 2016
Any primera edició per Empúries: 2016
Any primera edició per Salamandra: 2016

No, aquesta no és la vuitena entrega de Harry Potter. I no, aquest llibre no l'ha escrit la sra Rowling. I no, no és una novel·la.

La setena i última entrega de Harry Potter, "Harry Potter and the Deathly Hallows" va ser publicada l'any 2007 i hauria de figurar a la Història de la Literatura com una de les massacres més sanguinàries -i despietades per al lectors- que mai s'han escrit. La continuació més digna d'aquell llibre no podia ser altra, precisament, que el fet que no hi hagués continuació. Tots els personatges que van sobreviure a allò es mereixien un llaaarg descans per a refer-se de les seves enormes i sensibles pèrdues. I els lectors també.

La sra Rowling va fer santament quan va decidir dedicar-se a explorar altres camins literaris i no crear una altra entrega de la sèrie, dedicada a liquidar fulminantment i sàdica la resta de l'univers Potter.

Però vet aquí que nou anys després, el 2016, apareix "Harry Potter i el llegat maleït", que a la ficció se situa dinou anys després de la massacre de "The Deathly Hollows".

La primera cosa que vull comentar és la coberta del llibre. Doncs bé, resulta que és la mateixa tant per a l'edició en anglès, com en la traduïda al català, com en la traduïda al castellà o a qualsevol altre idioma. Mateixa composició, mateixos colors, mateix dibuix un pèl amenaçador, i mateix text amb només alguna petita variació sense importància.

I en totes les edicions hi ha dues parts del text que destaquen significativament sobre la resta: una que diu "Harry Potter" amb tipografia enorme, i una altra que diu "J.K.Rowling" amb tipografia també prou ressaltada com per a desviar l'atenció dels altres dos noms que estan consignats a continuació.

 

Coberta de l'edició en castellà

 Què se'n pot deduir -subjectivament, és clar- de tot això?

Doncs, per exemple, que aquesta portada no ha estat pensada en cinc minuts ni ha estat decidida per pures i innocents raons estètiques. No, en absolut. Aquesta portada ha estat pensada per vendre "Harry Potter" urbi et orbe i per vendre'l, a més, com si fos un producte genuí de la sra Rowling; com si fos realment la vuitena entrega, vaja, cosa que no és.

Qui ha escrit realment aquest llibre és el sr Jack Thorne, que és escriptor i productor de televisió i teatre. El que ha escrit el sr Thorne no és una novel·la de Harry Potter sinó una obra de teatre basada en els personatges de la saga. La idea original d'on parteix aquesta obra és del propi senyor Thorne, un altre senyor que es diu John Tiffany, i naturalment la sra Rowling. Sense la sra Rowling no hi hauria Harry Potter, això és innegable, però ella no ha escrit aquesta obra de teatre, malgrat que els dissenyadors de la portada hagin volgut jugar (i segur que amb fortuna) amb una impressió visual enganyosa per a aconseguir un extraordinari volum de vendes (també segur que amb fortuna), com si aquesta fos realment la vuitena entrega de "Harry Potter". Per cert, sospito que l'equip de dissenyadors de la coberta podria haver estat capitanejat per la pròpia sra Rowling. No sé... és una sensació...

Un altra cosa a tenir en compte també, és que el títol original és "Harry Potter i el nen maleït", i no pas el "llegat" maleït. Quina mania de falsejar els títols quan es tradueixen! Hi hauria d'haver una llei contra això... que segurament perdria tot el sentit quan la traduïssin.

I ara anem a l'obra de teatre en sí, de la qual aquest llibre n'es "l'edició especial del guió dels assajos", segons la publicació original en anglès.

Doncs bé, considero absolutament admirable que aquest guió teatral s'hagi portat realment a l'escena. Es va estrenar oficialment al Palace Theatre de Londres el dia 30 de juliol de 2016. Jo no n'he vist cap representació, i sóc incapaç d'imaginar com s'ha pogut transformar aquest text en una obra de teatre realment interpretada. Hi ha màgia per totes bandes, moltes localitzacions espectaculars, viatges en el temps, personatges que al cinema només es poden crear amb efectes especials informatitzats...

Sí que, en canvi, em puc imaginar aquesta història en versió cinematogràfica, i fins i tot puc imaginar al senyor Alfonso Cuarón arruïnant-la, tal com va fer amb "Harry Potter i el pres d'Azkaban" (cosa que no li perdonaré mai), pero repeteixo que no me la puc imaginar en un escenari, amb la pila de recursos de tota mena que demanda; a menys que s'hagi optat per una escenografia del tot minimalista, no ho sé...; si hi ha algun lector d'aquesta ressenya que hagi vist en el seu moment aquesta obra representada, li agrairia que ens il·luminés a tots els altres lectors i a mi mateix amb un comentari a aquesta entrada, de veritat.

Si l'obra hagués estat escrita per la sra Rowling hi hauria hagut més morts, i amb molta més sang, això no cal ni dir-ho, però la cosa no va tant de grans i salvatges jocs de poder, que en certa manera sí (és inevitable, imagino), com d'altres aspectes més, diem-ne, personals. Per exemple, el conflicte generacional.

Harry, casat amb la germana de Ron Weasley, ha tingut descendència, i el seu fill, de nom Albus Severus (pobret...), arribat a l'adolescència no considera que el seu pare sigui un heroi. Si més no, per a ell no ho és. Papà Harry tampoc encerta la manera d'entendre's amb el seu fill. Els sona tot això?

D'altra banda, Draco Malfoy també té un fill, de la mateixa edat que Albus Severus of course, i de nom Scorpius, que tampoc manté una relació perfecta amb el seu pare, però que jo diria que no és tan conflictiva com la que Albus té amb Harry. El propi Draco tampoc va tenir mai una relació fàcil amb el seu propi pare, i avi de Scorpius.

La veritat és que és interessant l'exploració que el sr Jack Thorne fa d'aquests conflictes generacionals. I si volen la meva opinió (si no la volen saltin-se les següents frases) ha de ser bastant més difícil ser fill de Harry Potter que fill de Draco Malfoy. Al cap i a la fi, Draco, encara que la vida l'hagi fet més malcarat, no és tan histèric; i sobretot, és un tros de pare. En canvi Harry segueix essent el mateix disparat de tota la vida, incapaç de reflexionar abans de fer qualsevol cosa (com salvar el món, per exemple) i amb les neurones permanentment despentinades. Harry està tan pendent de ser Harry que li resulta molt difícil saber qui és i com és el seu fill. I és clar, el noi n'està fins el gorro del seu heroïc pare, i de ser "el fill de".

I què passa entre Albus i Scorpius? Ah, bona pregunta. Són amics. Molt amics. Molt, però que molt amics. I així podria continuar pujant el grau, cosa que el sr Thorne no ha gosat fer... i segurament la sra Rowling no li hagués permès... Bonic tema de debat si un dia d'aquests s'avorreixen.

 

Scorpius i Albus en versió teatral
 

En fi, que "Harry Potter i el llegat maleït" és un guió escènic que jo diria que és aprofitable, sí, però que seria injust comparar-lo amb els set llibres de la saga Potter escrits per la sra Rowling, perquè és una altra cosa. Opinió subjectiva, naturalment, com sempre.

 

Coberta edició original

 

divendres, 21 de juliol del 2023

JESÚS Y JOHN WAYNE


Títol original:
Jesus and John Wayne: How White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor: Kristin Kobes du Mez
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Abans que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van corrompre una fe i van fracturar una nació"

Una altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica (i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú "de fora" amb anticossos previs contra els (més que nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú "de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.

 

Kristin Kobes du Mez

  

En el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van 'progressant')

Dins de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.

Fins que la cosa 'sí' que va anar més enllà.

Durant el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie' d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).

Aquesta nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre. Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no era el de veritat.

 

Jesús de l'Oréal

 

El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties (no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu (és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).

 

El Jesús de les hòsties no-de-missa

 

Així doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i Ford.

Els evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels "teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren "Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.

 

Notícia de la Massacre de My Lai

 

Pel que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin introduir encara més en cercles de poder clau.

Posteriorment, amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.

Per als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament. L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als evangèlics "populistes" blancs.

 

Trump i el numeret de la Bíblia
 

Per contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i amb això ja està tot dit.

Per a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic, mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs de qui estem parlant.

 

La Trinitat evangèlica blanca
 

A més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per exemple:

La dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en molt bona part en el fet que els militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat universal). I als evangèlics "populistes", això de la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.

Per als evangèlics "populistes" la família està basada en una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.

 

Coberta d'un manual per a famílies cristianes

 

Com que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.

Més 'perles':

Les igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà, perquè els Estats Units són el país de Déu.

Els homes manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius divines que deixen tot això molt clar.

L'educació s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior, evidentment satànica.

Bé, penso que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la pena és llegir el llibre de la sra Kobes du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament terrorífiques... i comprobables.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer, em sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis, dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent per tot arreu amb una rapidesa alarmant.

I segon, em pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte, d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).

Llibre aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són més aviat execrables. Què hi farem...

 

Coberta de l'edició original de 2020