diumenge, 3 de desembre de 2017

MAFALDA: HISTORIA SOCIAL Y POLÍTICA

Títol original: Mafalda: historia social y política
Autor: Isabella Cosse
Editorial: Fondo de Cultura Económica
Any primera edició: 2014

La senyora Isabella Cosse, uruguaiana i encannntadíssima d'haver-se conegut, va decidir en el seu moment aprofitar-se de que la pobre Mafalda no es podia defensar, per a escriure un "profund assaig" sobre les dimensions socials i polítiques de la nena, els seus pares i el seu entorn. De passada, com que tenia temps, també va dissecionar "l'essència de la classe mitjana argentina" i la història de l'Argentina en general des de començament dels anys seixanta fins a una dècada després. I tot això en 313 pàgines, no es pensin, de les quals disset són de bibliografia -que es noti que ella sí que llegeix-, on s'hi inclou ella mateixa, naturalment, només faltaria.

Calia? Doncs no. No calia gens. Potser a la senyora Cosse sí que li calia, per allò de l'ego -que cadascú porta com bonament pot-, però per a la resta de l'univers en general no hi havia cap necessitat, i menys encara per als devots de Mafalda de tota la vida. Els qui pertanyen (pertanyem) a aquest col·lectiu, ja fa dècades que fan les seves valoracions de l'univers de Mafalda; no necessiten que vingui ara ningú a explicar-los quins significats hi han de trobar i encara menys usant un llenguatge pseudoculte com el que gasta la senyora i que, francament, carrega bastant.

I per als qui Mafalda ja els queda lluny -dels anys 60 ja en fa gairebé seixanta, justament- les anàlisis 'socials i històriques' que fa la senyora Cosse són irrellevants. El que és rellevant és llegir Mafalda, no la senyora Cosse. Mafalda no ha caducat; potser -i només 'potser'- sí que han caducat les referències que la nena i el seu entorn fan a la Guerra de Vietnam o als Beatles, per exemple, pero encara ara, seixanta anys després, els valors que representen cadascun dels personatges, inclosa la infumable Susanita, són del tot vigents. Segueixen havent-hi guerres espantoses i absurdes; segueixen havent-hi repressors; l'ONU segueix essent inútil; la veïna del costat, o la pròpia tieta, que no para de dir "jo no sóc racista, però què vols que et digui nen, tants moros al metro fan cosa ¿no penses?", doncs aquesta veïna / tieta segueix estant ben viva i amb una salut de ferro, com fa seixanta anys; Fidel Castro ja no existeix, però Raúl Castro sí; i així podriem continuar...


Llibre aprofitable? Mirin: hi ha milions i milions de llibres publicats i per publicar que esperen a ser merescudament llegits, i la vida de vostès, com la meva, és lamentablement limitada; així que vostès mateixos: és cosa seva decidir si part del preciós temps que encara els queda el volen dedicar a la senyora Cosse. Jo ho he fet, és veritat, però no cal que segueixin el meu exemple; és més, desitjaria que el meu sacrifici no hagués estat en va. De res.



dijous, 2 de novembre de 2017

LAS RAÍCES DEL MAL

Sèrie Monk nº 10

Títol original: The twisted root
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 1999

Seguim a l'any 1860, com en els dos episodis anteriors, i si tenim en compte que l'acció d'aquesta història se situa a l'estiu hem de concloure que tant la sra Latterly, com el sr Monk com sir Oliver Rathbone han portat un ritme de vida, en no més de nou mesos, que de mantenir-se així els impedirà arribar a 1870.

Una altra dedució inevitable, a la vista de la mena de casos que porten, és que l'alta societat britànica és bàsicament un niu de deliqüents perillosos; ara que, ben pensat, tampoc no cal llegir cap novel·la de la sra Perry per a arribar a aquesta conclusió... extensible, d'altra banda, a l'alta societat de qualsevol lloc.

Aquest cop la sra Perry ens presenta la història d'una dona d'orígens més aviat tirant a vulgars que desapareix del mapa quan està a punt de casar-se amb un noi de casa bona bastant, però que bastant, més jove que ella.

Contra el que podria semblar d'entrada, la cosa no va d'això de la diferència d'edat sino de que aquí no hi ha res que sigui clar i si t'has de refiar de la Justícia per a que posi les coses al seu lloc sense comptar amb l'ajut d'una infermera, un ex-policia, i un advocat voluntariosos ja et pots desar. Concretament en una caixa de pi després que et pengin.

Al mateix temps la sra Perry també ens parla, un cop més, de quin era el status i la formació de les infermeres a mitjan segle XIX: l'equivalent a dones de la neteja borratxes i mal pagades. I aquest cop també planteja, encara que només sigui de manera incipient, què podia implicar el fet que no existís una institució com la Seguretat Social. Ah, i la senyora Perry també ens parla de la flagrant miserabilitat que suposa enviar carn de canó a les guerres i després que el conflicte "s'ha guanyat" oblidar-se dels qui van combatre, obligats of course, i van retornar mutilats o embogits, com si no haguéssin existit mai.

Tot molt contemporani, com poden veure. Si més no, el status de les infermeres ha millorat; ja és alguna cosa. Ara bé, això del veterans de guerra, obligats of course, segueix plenament vigent: només cal veure què ha passat amb els retornats de Vietnam o del Golf Pèrsic, per esmentar un parell de guerres del segle XX prou conegudes. I pel que fa a la qüestió de la Seguretat Social no oblidem que als Estats Units tal institució segueix essent una fal·làcia i a Europa, els repugnats delinqüents que governen i que des del primer moment han estat còmplices dels qui van provocar la crisi econòmica de 2007, segueixen intentant desmantellar la Seguretat Social amb l'objectiu d'augmentar la seva pròpia Seguretat Pecuniària. I si mirem més enllà, a Àfrica per exemple, la Seguretat Social simplement no ha existit mai.

"The twisted root" és un llibre potser una mica més folletinesc que els anteriors de la sèrie Monk, però tot i així llegint-lo s'aprenen coses i no deixa de ser entretigut. Per tant compleix les condicions per a ser un Llibre Aprofitable.


Portada de l'edició original




dijous, 5 d’octubre de 2017

EL AMIGO AMERICANO

Sèrie Ripley nº 3

Títol original: Ripley's Game
Autor: Patricia Highsmith
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974
Any edició per Anagrama: 2017

Aquest tercer episodi de la saga Tom Ripley se situa un any després que l'anterior, és a dir l'any 1969 (un o dos mesos abans de l'arribada de l'home a la lluna, això sí) i quan l'amic Tom té 32 anys.

Més que una novel·la negra jo diria que aquesta és una novel·la càustica o irònica o satírica, no ho sé ben bé. Decididament el personatge de Ripley és molt especial. Després de (o gràcies a) les dues històries anteriors Tom s'ha convertit ja de manera definitiva en un home econòmicament molt ben situat, casat amb una decorativa nena de papà ric, i que es dedica a la vida social i a relaxar-se als jardins de casa seva, una casa que, no cal ni dir-ho, ni vostès ni jo ens podriem permetre.

D'altra banda Tom es declara al·lèrgic als assassinats "a menys que siguin absolutament necessaris". Així que figura que ens hauriem de compadir del pobre Tom vist que a cada novel·la seva hi ha més assassinats que en una festa de caritat organitzada per Jessica Fletcher, i els comet ell mateix "perquè és absolutament necessari". És clar, el pobre xaval acaba una mica estressat cada vegada... encara que no gaire, no es pensin.

Aquest cop les víctimes de les maquinacions de Tom Ripley són un simple emmarcador de quadres, pare de família correnteta... i la màfia italiana. I Tom se'n surt, però de tal manera que ni la pròpia màfia italiana no en té ni idea de què està passant. Per això dic que no sé ben bé si aquesta és una novel·la negra o una ironia càustica.

Jo els invito a que ho esbrinin vostès mateixos. Si més no, hauran llegit un llibre aprofitable.

Coberta de la primera edició original de 1974

dimarts, 19 de setembre de 2017

DOS AÑOS AL PIE DEL MÁSTIL

Títol original: Two years before the mast
Autor: Richard Henry Dana jr
Editorial: Alba Editorial
Any primera edició original: 1840
Any edició per Alba: 2017

L'estiu de 1834, amb 19 anys d'edat acabats de fer, Richard Henry Dana surt del port de Boston a bord d'un vaixell mercant en què s'ha enrolat com a mariner ras. No és que tingués cap necessitat de fer-ho per a poder viure, ja que la seva família, sense estar en una situació econòmicament privilegiada, tampoc es trobava a la ruïna, ni molt menys. Dana patia una afecció a la vista com a conseqüència d'un xarampió i, segons ell, un bon motiu per a embarcar-se era que així deixava els estudis durant una temporada i per tant deixava de forçar la vista, cosa que li convenia molt. S'ha de reconèixer que l'excusa era francament creativa. També va esmentar com a “possibles” motius, així com de passada, la passió per l'aventura, la curiositat per a saber com era la vida de mariner en un vaixell o “la necessitat d'escapar de la depriment situació d'inactivitat i dependència de casa meva” (sic). Si m'ho pregunten a mi, jo m'inclinaria més per aquesta darrera possibilitat abans que no pas per allò de l'oftalmologia terapèutica, però ves a saber...

El cas és que el 14 d'agost de 1834 comença un viatge que duraria dos anys, i amb ell també comença un diari que s'acabarà convertint en aquest llibre.


Dana a 1842



Dana en dibuix de l'edició de 1930


"Two years before the mast" és un llibre molt peculiar. D'entrada, repeteixo, no és més que la diguem-ne 'adaptació literària' del diari d'un mariner mercant (amb estudis i un inusual bagatge cultural previ, això sí) que explica el dia a dia de la seva feina i del seu entorn durant dos anys. Estem parlant de la "vida real", no d'un relat inventat; i la marina mercant, ni en el segle XIX ni ara, no és cap font d'aventures apassionants precisament; per tant, es podria pensar que la narració de Dana vindria a ser l'avorrida història d'una rutina diària durant dos anys.


Mariner mercant de 1840



Dana i els seus companys carregant
pells cap al vaixell



Però curiosament no és així. Sí que és cert que n'hi ha molt de vessant rutinari, moltes coses que es repeteixen, però no es fa pesat. Per què? doncs segurament perquè la immensa majoria de lectors del llibre, des de l'any 1840 en què es va publicar per primera vegada, fins ara, no han estat mai mariners mercants ni de cap altra mena i per tant tot el que explica Dana, per molt que es repeteixi, els resulta nou i sorprenent.

Una altra característica del tot atípica: durant dotzenes i dotzenes de pàgines el lector comprèn la història però no entén absolutament res del que ha escrit l'autor. Tot seguit transcric un fragment agafat a l'atzar per a il·lustrar aquesta aparent paradoxa (fragment del capítol X, pàgina 91 de l'edició que estic comentant):

"Una vez cazadas las escotas, braceadas a sotavento las vergas de trinquete, izada la vela del estay del mastelero de velacho, echadas al agua las boyas, y aparejado todo a proa para largar, corrimos a popa, a cubrir la boza de largar que entraba por la porta de popa con una vuelta en los barraganetes. '¿Listos a proa?', preguntó el capitán. 'Sí; sí, señor; todo listo', contestó el primer oficial. '¡Larga!' '¡Largado, señor!'; y el cable de hierro chirrió en el molinete y en el escobén, y la cabeza del pequeño bajel, apartándose del viento a causa de sus velas de trinquete en facha, llevó la tensión a la boza".

Ja poden respirar. I sí, la major part del llibre és així. S'ha de reconèixer, però, que al final del llibre s'ha inclòs un glossari amb la benemèrita intenció d'ajudar al lector a entendre alguna cosa. Però, com se sol dir, "de bones intencions l'infern n'és ple", perquè quan hom, esperançat, es decideix a consultar el glossari, es troba amb coses com aquesta:

"VERGA: Percha de la que se larga una vela y que cuelga de uno de los palos de una nave mediante una boza u ostaga, se sujeta en la cruz con el racamento, se le da la posición horizontal o embicada con los amantillos y se orienta con las brazas."

I si no saben què és un "amantillo" no s'esverin; aqui està el glossari per a salvar-nos:

"AMANTILLO: El cabo que va del penol de la verga a la cabeza del palo respectivo, pasa allí por una roldana y baja a cubierta, desde donde, con él, se puede dar a la verga una posición horizontal, embicada o vertical"

Esta clar? Doncs ara ja poden buscar vostès solets "boza", "ostaga", "racamento", "embicado", "braza", "penol" i "roldana"... i acompanyar-ho tot amb un paracetamol o una aspirina de tota la vida.

Més curiositats del llibre. El vaixell on està enrolat el mariner Dana surt del port de Boston, al nordest dels Estats Units i, com que el canal de Panamà (ni Panamà com a país) no existia, fa tooota la volta a Amèrica del sud per a remuntar després pel Pacífic fins a arribar al seu destí, California... que no és Estats Units. I és que Estats Units, a 1835, era això:



Estats Units (a la dreta) el 1835


La zona de colorins de la dreta eren pròpiament els Estats Units; la zona verda central eren "territoris no organitzats" i la zona groga del nord-oest es coneixia com Oregon Country, és a dir, el País d'Oregon, que no era territori dels Estats Units. L'enorme zona de color rosa, més gran que els Estats Units, situada sota l'Oregon Country era Mèxic. Sí, Mèxic. San Diego era Mèxic. Los Ángeles era Mèxic. Santa Mónica era Mèxic. Santa Bárbara era Mèxic. Monterrey era Mèxic. San Francisco era Mèxic. Dit d'una altra manera: si la desferra mental de Donald Trump tingués unes mínimes nocions d'Història calculin vostès per on hauria de fer passar el seu mur de la punyeta: l'extensió mexicana del seu país supera de molt el territori de les famoses colònies fundacionals.



Dibuix de l'edició de 1830

Més curiositats geogràfiques. Richard Henry Dana esmenta repetidament unes illes els nadius de les quals eren la mar de simpàtics: les Illes Sandwich. Uns quants nadius de les Illes Sandwich -que no s'han de confondre amb les "Sandwich del Sud" que estan a l'Antartida, que naturalment són britàniques i naturalment estan reclamades per l'Argentina-, nadius de les Illes Sandwich, dic, formaven part de les tripulacions de vaixells mercants que feinejaven a la costa pacífica del continent americà. Fins aquí res d'estrany si no fos perquè les Illes Sandwich són les que actualment es coneixen com Illes Hawaii. Si miren un mapa veuran que les Illes Hawaii o Sandwich estan posades al mig del Pacífic, que és un oceà respectable i no precisament un toll de pluja de primavera. La pregunta, per a mi inevitable, és: ¿què punyeta feien nadius hawaians (o 'sandwichers') a inicis del segle XIX, travessant el Pacífic en pla missió suïcida tenint en compte la tecnologia de l'època, per a anar a enrolar-se en vaixells mercants americans i acabar treballant-hi en condicions tan precàries com les de qualsevol becari actual? (no dic 'en condicions més precaries que les d'un becari actual' perquè no m'agrada exagerar) ¿Tan mortalment avorrit era passar-se la vida tocant l'ukelele a l'ombra d'un cocoter? Deixo el tema obert.



Hawaià de 1890 (autèntic) pujant a un cocoter



Hawaià de 1898 (autèntic) inventant el surfing

Una altra cosa que crida molt l'atenció a algú tan ignorant en coses marines com jo (i com molts de vostès, no dissimulin ara) és el fet que a començament del segle XIX els vaixells, precaris com eren, navegaven molt allunyats de la costa, quan no sembla que això fos imprescindible. Segur que sí que ho era d'imprescindible i el que passa és que la meva ignorància és majúscula, però si el lector actual del diari del senyor Dana va seguint la ruta que ell descriu, acompanyat d'una tablet o similar, amb el Google Maps posat en pantalla, el més fàcil és que se li talli una miqueta la respiració imaginant-se a ell mateix en aquelles situacions. Ja sé que a finals del segle XV el senyor Colom es va allunyar encara bastant més de la costa, però el senyor Colom estava com una cabra amb ambicions dineràries i a més no tenia ni punyetera idea de cap on anava.


Reproducció actual del vaixell de Dana




Reproducció actual del vaixell de Dana



Torno un moment sobre allò de l'ús de la tablet o similar: el recomano moltíssim si es llegeix aquest llibre. Hom se'n fa molt més el càrrec del que s'hi explica.

En una reedició posterior del llibre el senyor Dana hi va afegir un annex que es pot llegir en l'edició que s'està comentant aquí. En aquest annex l'autor fa les seves valoracions personals sobre els drets i les condicions laborals dels mariners. A la seva època tals consideracions es consideraven com a molt progressistes. Amb ulls d'avui és curiós veure com eren les concepcions progressistes d'aleshores: per molt que defensés millores en les vides dels mariners el senyor Dana no qüestiona que hi hagi persones "superiors" i que aquestes, pel sol fet de ser-ho, tinguin determinats privilegis, com si fos la cosa més natural del Món.

També és curiós constatar com, des de començament del segle XXI s'està retornant a marxes forçades a condicions socials i laborals pròpies d'inici del segle XIX.

Ah, i la religió omnipresent, com sempre.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre que sembla que hauria de ser avorridíssim i resulta que no ho és tant. De veritat que té el seu punt, i de veritat que s'aprenen coses curiosíssimes. I de veritat també que mai havia llegit tants i tants paràgrafs sense entendre gairebé cap de les paraules que hi contenen...

Llibre aprofitable? Doncs sí, encara que no estic segur que sigui dels que aguantaria una relectura al cap d'un temps.


San Francisco 1846



 
San Francisco 1851



 
Port de Boston a l'edició de 1830


 
Edició original de 1840


dijous, 3 d’agost de 2017

SEPULCROS BLANQUEADOS

Sèrie Monk nº 9

Títol original: Whited Sepulchres
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1997

La novel·la se situa l'any 1860. Coses interessants que van passar aquest any: Abraham Lincoln és elegit President dels Estats Units; Carolina del Sud es declara separada dels Estats Units; es fa l'enregistrament de veu més antic que es conserva actualment, corresponent a Édouard-Léon Scott de Martinville cantant "Au Clair de la Lune"; s'inaugura la primera escola d'infermeres basada en les idees de Florence Nightingale; neixen Anton Txékhov, Isaac Albéniz, Gustav Mahler, Raymond Poincaré...; moren Charles Goodyear (el de la goma per als neumàtics), Arthur Schopenhauer...


Amb 'això' es va enregistrar "Au Clair de la Lune" l'any 1860


La història que ens presenta aquesta vegada la senyora Perry comença amb una demanda per incompliment de promesa. Abans de continuar potser caldria aclarir què és una 'promesa': una 'promesa' consisteix en assegurar el compliment d'alguna cosa a algú, de tal manera que tant qui assegura, com qui se'n beneficia d'allò que s'assegura, consideren poc menys que sagrat que allò que s'assegura es compleixi. És molt comprensible que molts de vostès no hagin entès res del que acabo de dir perquè en el segle XXI una promesa és quelcom molt diferent: és assegurar el compliment d'alguna cosa a algú, quan qui fa la promesa sap perfectament que no té la més remota intenció de complir res, i qui la rep també sap que allò és menys que fum.

Però ens hem de posar en el context del segle XIX, i més concretament en el context de l'alta societat britànica del segle XIX dins de la qual un incompliment de promesa (matrimonial, en el cas d'aquesta història) acabava fulminantment als tribunals. Sí, aquestes coses passaven, i d'altra banda tant en el segle XIX com actualment les promeses sempre han acostumat a estar íntimament relacionades amb la hipocresia més abjecta, d'aquí el títol d'aquest llibre.

Però la senyora Perry no només ens parla d'un incompliment de promesa. De fet, això només seria l'excusa per a introduir altres fils narratius paral·lels, com per exemple la desgraciada situació d'un tinent de l'exèrcit britànic (de bona família, és clar, que això no falti) que va quedar fet un cromo després d'haver-se vist involucrat en el motí de Cawnpore.

I com que la senyora Perry no ens explica que és això del motí de Cawnpore ja ho faig jo. L'any 1857 a l'Índia es va produir una rebel·lió dels nadius indis contra la "British East India Company", que era una companyia comercial privada que buscava el màxim benefici propi explotant a qui fos (of course) i que actuava a l'Índia en nom del govern britànic i per tant aprofitant-se també d'aquesta condició, cosa que els britànics veien la mar de normal però els indis no, ves per on.

Dins d'aquesta rebel·lió, el motí de Cawnpore va ser una sublevació dels indis en aquesta ciutat que va resultar en una massacre espantosa sobre els britànics qui, de tota manera, van acabar "restablint l'ordre" amb el procediment habitual, és a dir, amb més massacres però aquest cop sobre els indis.


Oficials i soldats indis de l'exercit britànic durant la sublevació de 1857


Doncs bé, la senyora Perry fa servir aquest fet històric com a marc circumstancial del que seria el segon fil narratiu del llibre. Però encara n'hi ha més, del fils narratius, per bé que no els esmentaré per no arriscar-me a incórrer en revelació de secrets i que em portin als tribunals. Jo no sóc ministre del govern i per tant no puc revelar secrets quan em vingui de gust.

Com és habitual la senyora Perry ens ofereix un llibre prou entretingut, però jo diria que aquest cop potser s'ha passat una mica de voltes, fent una cosa un pel massa fulletonesca (al estil dels fulletons del segle XIX, això sí) i amb resolucions potser agafades pels pèls. Però això és només una opinió; tot és qüestió de gustos.

Llibre aprofitable? Sí, per què no? però repeteixo, posin-se vostès en la situació de que llegiran un fulletó del segle XIX, bastant allunyat del que seria un Gran Premi Literari. És clar que els Grans Premis Literaris tampoc no són garantia de res, com les promeses.

La moda ssstupenda de l'any 1860



1860: a la moda i (sembla mentida que pugui) asseguda


dissabte, 29 de juliol de 2017

EL SIGLO DE LA REVOLUCIÓN

Títol original: El Siglo de la Revolución
Autor: Josep Fontana
Editorial: Crítica
Any primera edició: 2017

A qui s'endinsa en una acció temerària i acaba sortint perdent, se li diu “irresponsable” o “boig”; contràriament, si surt guanyant se li diu “heroi”. El senyor Fontana pertany al segon grup.

El senyor Fontana va incórrer en la temeritat de pretendre escriure un resum de la Història del Món (és essencialment impossible escriure la Història del Món sense resumir-la) i fer-lo cabre en un llibre de vuit centes tres pàgines, de les quals noranta-cinc (95!) són bibliografia, quaranta-sis són índex analític i una l'índex global. La Història en sí ocupa doncs sis centes seixanta-una pàgines. I se n'ha sortit!

El Segle de la Revolució que ens presenta el senyor Fontana comença l'any 1914 i acaba l'any 2016. S'ha dit diverses vegades que el segle XX va començar en realitat l'any 1914, amb la Primera Guerra Mundial, perquè va ser aquest el fet que va sacsejar realment el planeta fins a separar-lo d'una manera clara de la seva Història anterior; dit d'una altra manera, els anys que van des del 1901 al 1913 en el fons no van ser més que un apèndix del segle XIX.

Des del 1914 el senyor Fontana es va endinsant en el segle XX d'una manera molt entenedora per bé que amb una certa densitat ja que està clar que explicar un temps tan convuls en només desenes de pàgines, i a més intentant defugir l'eurocentrisme per a referir-se també a altres continents -que també existeixen...!- és una empresa complicadíssima. D'alguna manera aquest llibre ve a ser un gran “índex” de la Història Universal a partir del qual no estaria gens malament anar a cercar altres obres que se centrin en aspectes concrets i ens ajudin a entender'ls; em refereixo a aspectes com la Revolució Russa, la nefasta evolució del colonialisme a l'Àfrica incloent els nefastos procediments de descolonització, la Història de les dictadures i pseudorevolucions d'Amèrica del Sud, per què Austràlia sembla tan sosa o com ha aconseguit Canadà arribar a semblar una mena de delegació del Paradís Terrenal.

Però atenció, el senyor Fontana no es limita a explicar sense més la típica novel·la dels darrers cent dos anys; també explica altres coses que no és gens habitual trobar en altres bandes, per especialitzades que siguin.

Exemple d'aquestes “altres coses”: la trajectòria dels diversos presidents dels Estats Units, des de Woodrow Wilson (de 1913 a 1921) fins a Barack Obama (de 2009 a 2017). A l'imaginari popular (que no sigui declaradament de dretes, és clar) individus com Ronald Reagan o George W Bush ja són considerats com grans oportunitats avortives perdudes en el seu moment per les seves respectives mamàs. En canvi, personatges com Jimmy Carter (el dels cacauets), Bill Clinton (el del cacauet), o Barack Obama (el del cacau sanitari) han estat vistos tradicionalment amb una certa simpatia. Doncs no, error. El senyor Fontana ens explica algunes cosetes d'aquest presidents suposadament més simpàtics, que els fa passar de la categoria de “personatges” a la d' “individus”, igual que els altres; i si algú al·lega que potser el senyor Fontana s'inventa el que diu, jo li respondria que tot es possible, però que en aquest cas és altament improbable: malauradament, el que diu el senyor Fontana és molt versemblant.

D'altra banda, llegint el que s'explica en aquest “Segle de la Revolució” descobrim també que aquella famosa Crisi dels Missils de 1962 -amb Kennedy regnant als Estats Units i Nikita Khrusxov regnant a la Unió Soviètica- no va ser l'única vegada en què va estar a punt d'esclatar una guerra nuclear que acabés en cinc minuts amb la vida humana al planeta, sino que va ser la primera d'entre moltes. Fins i tot, en una d'aquestes posteriors, des dels Estats Units es va arribar a donar l'ordre d'iniciar un atac nuclear i si no va passar res és perquè el senyor que finalment havia de pitjar el botonet va dir "no és possible, ha d'haver-hi un error", i no el va pitjar. A tenir en compte: qui ha estat a punt d'acabar vàries vegades amb el planeta han estat els Estats Units; si hem de fer cas al senyor Fontana (i no veig per què no) des del Kremlin -sense perdre de vista que no eren uns santets precisament- més d'una vegada van suar fred i, a imatge d'Astèrix el Gal, van pronunciar la cèlebre frase "ils sont fous ces americains" (en rus: эти американцы сходят с ума)

Llegint "El Segle de la Revolució", cal admetre-ho, es nota que el senyor Fontana té una notable al·lèrgia cap als Estats Units (no el poble, sinó l'establishment), i mostra una indulgència potser un pèl generosa cap a la Unió Soviètica en-pau-descansi. Però és que resulta que l'al·lèrgia cap als Estats Units vindria a ser una mena de reaccció defensiva que hauriem de tenir tots. Des de finals de la Primera Guerra Mundial el món ha estat en mans d'uns desaprensius localitzats a l'espai que hi ha entre el Canadà i Mèxic, que han passat d'estar fregant la frontera amb la immoralitat i la il·legalitat, a ser essencialment els criminals més abjectes i perillosos de la Història del planeta (en el cas de Donald Trump caldria afegir "imbècil", "descerebrat" i altres coses més que esgotarien la limitada riquesa del diccionari).

I passejant pel segle XX i endinsant-se pel començament del XXI, el senyor Fontana arriba a l'actualitat, de la que explica coses terribles, o més aviat les confirma, perquè ja les sabem. Les llegim cada dia als diaris, les sentim a les ràdios i les veiem a la televisió. Bé, tot això ho fan els que encara no han estat narcotitzats del tot pels qui des de l'època Reagan i Tatcher fins a l'actual crisi mundial han decidit restablir "l'ordre natural de les coses", segons el qual hi ha uns Senyors (1% de la població) que tenen el poder i el diner per Voluntat Divina, i uns vassalls (99% de la població) que no són més que part de les pertinences mobles dels Senyors, i la vida del quals no val ni un fracció del paper higiènic que Aquests Senyors utilitzen en els seus moments d'excelsa intimitat. És a dir: l'ordre que regeix actualment sobre la Humanitat ha tornat als paràmetres de l'Edat Mitjana. Ja em perdonaran el comentari personal pero no me'n puc estar de dir que això ja fa molt de temps que servidor ho pensava, però veure-ho escrit i confirmat per diverses fonts en un llibre, impressiona molt, i fins i tot augmenta la sensació d'espant.

Una altra nota a tenir en compte: a hores d'ara ja hi ha molta gent narcotitzada pels Senyors; aquests narcotitzats tenen com a font "informativa" els mitjans de comunicació que els propis Senyors han fet seus, és a dir, la majoria. Només així s'explica tant d'odi als fugitius de les guerres que moren cada dia a la Mediterrània o que l'animal de Donald Trump sigui ara president del Estats Units.

El segle XX va ser caòtic, terrible, catastròfic, tot el que vostès vulguin, però va ser el segle en què els drets de les persones van arribar a valer alguna cosa. Abans les dones no eren res, els nens eren mà d'obra i prou, els treballadors eren esclaus, hi havia esclaus de veritat... tot això va començar a canviar durant el segle XX, i els canvis van anar progressant fins que a finals dels 70's els que sempre havien tingut el poder absolut es van cansar de fer veure que eren generosos perquè havien fet concessions del tipus "donar" el vot a les dones, "facilitar" protecció social per a tothom, "permetre" l'existència d'unes coses contra natura anomenades "sindicats" i altres bajanades similars.

El primer cop de gràcia contra tot això es va fer, reitero, durant els 70's 80's del segle XX, amb Tatcher i Reagan. L'últim cop de gràcia és ara mateix. Amb la crisi de 2007 les conquestes socials del segle XX han desaparegut o estan en procès de desaparició. La relació entre empresaris i treballadors ha tornat als paràmetres del segle XIX; els rics i poderosos cada cop són més rics i poderosos; i d'on treuen l'increment del patrimoni? La resposta no és difícil, només cal fer-se una altra pregunta: d'on han sortit els diners per a rescatar els bancs responsables de la crisi de 2007? De vostè i de mi, que ara ens hem quedat més indefensos que mai pel que fa, per exemple, a educació, sanitat, drets socials, drets laborals, habitatge...

I els diners d'aquests rescats no els veurem mai més perquè així ho han decidit els governs corresponents, que no són més que l'extensió política dels Senyors de l'1%.

El que és més terrible és que sembla que el retorn al segle XIX no és més que una parada molt breu del viatge de veritat, que té com a destinació la reedició de l'Edat Mitjana. El llibre del senyor Fontana no ens descobreix això; només ens ho confirma.

Llibre depriment però molt aprofitable.


Ells (1%)



Nosaltres (99%)


Ells


Nosaltres


Ells


Nosaltres