dissabte, 27 de gener de 2018

ESCLAVOS DE UNA OBSESIÓN

Sèrie Monk nº 11

Títol original: Slaves of Obsession
Autor: Anne Perry
Editorial: B de Bolsillo
Any primera edició original: 2000
Any edició B de Bolsillo: 2012

Any 1861. La Guerra Civil dels Estats No Gaire Units d'Amèrica del Nord acaba de començar i el senyor Monk es troba amb un cas estrany on es barregen assassinats, xantatges, tràfic d'armes, una lady de setze anys de l'alta societat que té la tonteria adolescent funcionant a ple rendiment, un agent confederat americà bastant insípid, un agent unionista americà amb aquell to de suficiència salvapàtries que encara ara arrosseguen la majoria dels seus actuals con-nacionals...

En fi, que la sra Perry decideix fer referència al gran conflicte de les ex-colònies americanes de la Gran Bretanya, però la veritat és que no aprofita gaire l'oportunitat. Certament Monk i la seva recent esposa, anteriorment coneguda com a Miss Latterly (a partir d'ara Mrs. Monk, of course) fan un viatget curt a Amèrica cosa que possibilita que la sra Perry ens faci una lleu (però que molt lleu) descripció dels voltants de Washington i d'un dels camps de batalla que hi havia per allà. Una pena que tot plegat hagi quedat en gairebé no res perquè, francament, la cosa podia donar per bastant més.

Finalment tot queda en una història més de la sèrie Monk, entretinguda, sí, però tirant a purament fulletonesca i anodina. Tant és així que no sabria què més comentar; per tant els deixo amb unes quantes estampetes que s'hi relacionen. De res.


 1861: Victoria i Albert, ebris d'alegria com de costum



1861: Els Estats Barrejats d'Amèrica



 1861: Lincoln pensant "Per què a mí?!"



 1861: Presa de possessió de Lincoln (foto autèntica)



 Portada edició en idioma original

 

dimarts, 23 de gener de 2018

SIETE CRÍMENES CASI PERFECTOS

Títol original: Siete crímenes casi perfectos
Autor: Rafael Reig i altres
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Debolsillo: 2016

Rafael Reig i altres. Els altres, per si vostès hi estan interessats, són David Torres, Ángel García Collantes i Beatriz de Vicente. És a dir un escriptor i crític literari (Reig), un altre escriptor, guionista i columnista (Torres), un criminalista (García) i una advocada i criminòloga especialitzada en dir animalades infumables (de Vicente).

Un bon dia el senyor Reig i el senyor Torres estaven la mar d'entretinguts conversant, quan el senyor Torres li va dir al senyor Reig que si per a protegir el protagonista de la novel·la que estava escrivint simplement el posava amagat rere la porta d'un Ford Fiesta per a que no li arribessin les bales que li disparaven una colla de russos delinqüents ("russos delinqüents" no és una redundància: hi ha russos que no són delinqüents. Putin no és un d'ells), el tal protagonista acabaria més sec que un bacallà; la xapa d'un cotxe de veritat no és com la dels que surten a les pel·lícules americanes, i encara menys la d'un Ford Fiesta, que ve a tenir una consistència semblant a la d'una llauna de Vichy Catalán.

Aleshores va ser quan el senyor Reig va arribar a la conclusió de que "ens han enganyat, Immaculada" i que estaria bé escriure un llibre on s'expliqués com són en realitat aquestes coses de polis i assassins, que pel que sembla no estan gens dotades dels litres i litres de lirisme i poesia amb que ens les han presentat sempre des de Hollywood.

Ah, sí, perdonin, és veritat, hi ha uns quants de vostès que no saben què és Hollywood. Doncs bé, Hollywood ve a ser com Netfix o YouTube, però en antic ¿saben?. De quan es feien pel·lícules. Sí, ja sé que ara també se'n fan de pel·lícules, però jo em refereixo a quan les pel·lícules s'imprimien en unes cintes llaaargues llaaargues que justament estaven cobertes d'una capa molt fina d'una solució química, és a dir "una pel·lícula" (ho pillen?), on quedaven fixades les imatges que després es projectaven en uns llocs que es deien cinemes on hi havia una pantalla mooolt gran, com de més de mil tablets. Sí, ho dic seriosament, no me'n foto. I no, no és que no usessin el mp4 perquè fossin ximples, és que el mp4 no existia. El mp4 no ha existit sempre. Que no, que no me'n foto.

Bé doncs, continuant amb allò que deia, que finalment el senyor Reig va juntar-se amb els "altres" que ja he esmentat al començament d'aquesta tonteria que vostès estan llegint, i tots juntets van escriure aquest llibre.

I ara m'hauran de tornar a perdonar però els he d'explicar una altra cosa antiga. Alguns de vostès, els que van arribar a veure l'extinció dels dinosaures, recordaran una publicació mítica de l'època del franquisme amb Franco (diferent de l'actual, el franquisme sense Franco), que es deia El Caso. El Caso era un setmanari que es dedicava a presentar als seus lectors -que eren molts i de la mateixa mena que l'actual públic d'Ana Rosa Quintana- reportatges detalladíssims sobre parricidis, crims passionals i altres assassinats de tota mena, comesos per persones pretesament normaletes, de les que entre crim i crim es mengen un 'bocata chorizo' o segueixen la narració d'un partit del Logroñés per la Cadena Ser; tot molt trist, com poden veure. Aquest setmanari es va publicar des de 1952 fins a 1997 i en la seva època més gloriosa -per dir-ho d'alguna manera- va arribar a vendre tirades de quatre cents mil exemplars.

Doncs bé, al senyor Reig i "altres" els ha sortit, en definitiva, un llibre que ve a semblar una reencarnació de El Caso, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, no s'ho prenguin com una crítica, ara. Simplement constato. Com també constato que a mi el llibre m'ha estat útil perquè m'ha ensenyat coses que no sabia -que sempre és molt lloable- com per exemple la diferència entre un assassí en sèrie i un assassí en massa.

Sí, veuran, un assassí en sèrie és algú com més reflexiu i detallista, oi?, vull dir que no mata a la babalà sinó que escull curosament les seves víctimes segons determinats paràmetres i se les va carregant a mesura que les circumstàncies li ho permeten: avui una, el mes que ve una altra, tres setmanes després una altra...

En canvi un assassí en massa funciona més pel broc gros, com si diguéssim. És el típic que agafa una escopeta, puja una torre i va disparant en funció de qui passa pel carrer en aquell moment. És com més bast, menys elaborat, oi que m'entenen?

Bé, en definitiva el missatge seria que "Siete crímenes casi perfectos" potser no seria adequat com per a que ningú el considerés llibre de capçalera (és clar que coses més rares s'han vist) però això no vol dir que no sigui aprofitable. Mirin el meu cas: gràcies a aquest treball del senyor Reig i altres ara sóc una mica més culte. Això també els pot passar a vostès! I és que la cultura no té fronteres. 


Portada típica de El Caso, plena de lirisme i poesia



 

divendres, 29 de desembre de 2017

EL QUIDDITCH DE TOTES LES ÈPOQUES

Títol original: Quidditch through the ages
Autor: Kennilworthy Whisp
Autor real: J.K. Rowling
Editorial: Empúries
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Empúries: 2017

Els seguidors de la sèrie 'Harry Potter' (no confongueu amb simpatitzants del propi Harry Potter, que ja des de petitet sempre ha tingut un cert punt de nen repel·lent) ja estaran familiaritzats amb l'existència del “quidditch”, que ve a ser com l'esport nacional de l'univers màgic creat per la senyora Rowling.

Ja sigui gràcies als llibres o a les pel·lícules de la saga -algunes d'elles francament desafortunades-, s'han llegit descripcions i s'han vist imatges espectaculars de més d'un partit de quidditch que han deixat al lector o l'espectador gairebé sense respiració. Hom ha pogut veure la sublim coreografia implicada en el joc del quidditch, així com també el seu costat més fosc i -en certs moments- sàdic, tan propi de la senyora Rowling. Permetin-me, aprofitant l'avinentesa, que opini que darrere d'aquesta aparença de benefactora de la infància i de mare vocacional de tots els nens desvalguts del planeta, la senyora Rowling amaga una pulsió esforçadament reprimida d'assassina nata; només cal llegir els llibres de la saga màgica, sobretot els últims. És conegut el cas d'una col·lega escriptora seva, la senyora Anne Perry, que sí que va participar en un assassinat, però la senyora Perry no ho tornaria a fer. En canvi, la senyora Rowling, si se li presentés una segona ocasió, segurament no se'n podria estar. Afortunadament encara no se li ha presentat ni la primera ocasió... que sapiguem.

En fi, tornant al tema que ens ocupa, per molt interessant que ens hagi semblat un partit de quidditch (o un fragment, vist que un partit sencer pot durar dies) segur que no hem entès res de res. Doncs bé, aquest llibre és el remei ideal a la nostra trista ignorància. L'autor, Kennilworthy Whisp (és a dir la senyora Rowling disfressada de nom impossible) gairebé ens fa creure que sí, que finalment hem descobert com funciona aquest joc, si més no pel que fa als aspectes bàsics, perquè sembla que té més normes que el codi d'Hammurabi i que totes poden canviar en qualsevol moment, segons convingui a depèn de qui o depèn de què.


Camp reglamentari de quidditch


Però la cosa no acaba aquí. Pel mateix preu -assequible, dit de passada- ens assabentem també de la Història d'aquest esport des de l'antiguitat, i d'altres coses interessantíssimes, com per exemple de quan va apareixer l'escombra com a mitjà de transport (i posteriorment com a vehicle esportiu d'alta gama); o també arribem a saber que a l'Edat Mitjana, quan encara no estaven perfeccionades, les escombres, a més de no representar una competència seriosa pels cavalls, podien causar greus problemes d'hemorroides. A que no se'ls havia acudit? Doncs llegint el llibre queda palmàriament evident.


Partit autèntic de quidditch amb escombres homologades


El quidditch de totes les èpoques” potser no és un llibre imprescindible, però sí aprofitable. I breu: amb una mica més d'una hora t'acabes les seves cent cinc pàgines. A més, cosa molt encomiable, els beneficis de la venda del llibre van a parar a les obres benèfiques de la senyora Rowling en favor dels nens i adolescents desvalguts, cosa que mereix ser aplaudida entusiàsticament. I és que el fet que la senyora Rowling sigui una assassina reprimida no impedeix que tingui consciència social i que, merescudament, se li reconegui.


Portada d'una edició en versió original




dilluns, 25 de desembre de 2017

UN PASO AL FRENTE

Títol original: Un paso al frente
Autor: Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido
Editorial: Tropo Editores
Any primera edició original: 2014

Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, nom inversemblant però real, era tinent de l'exèrcit espanyol. Ara ja no és tinent; va ser expulsat de l'exercit l'any 2015 per persistir a denunciar múltiples i diversos actes de corrupció comesos per oficials de la sacrosanta institució a l'empara d'ells mateixos i dels polítics di tutti colori que els sostenien i els continuen sostenint.

Si el senyor Segura de Oro-Pulido hagués fet cas de les assenyades recomanacions que se li van fer sobre la conveniència de mirar cap a una altra banda i deixar-se estar de bajanades, ara seguiria essent militar, amb una graduació més alta, i amb un dipòsit bancari bastant engreixadet. Però no, com he dit abans el senyor Segura no es va fer enrere i finalment va constatar, també, que la justícia militar estava en mans dels propis delinqüents a qui pretenia denunciar; no cal dir que les denúncies, malgrat que estaven sostingudes amb proves, eren sistemàticament arxivades i el senyor Segura era sistemàticament amenaçat i sancionat.

Com que no hi havia manera de que li fessin cas, i tot el que ell pretenia destapar era enterrat a l'instant per la maquinària militar amb les complicitats polítiques pertinents, el senyor Segura va decidir escriure un llibre (el que és objecte d'aquest comentari) que l'ajudés a fer arribar al gran públic les increïbles barbaritats de les que en tenia coneixement. La publicació d'aquest llibre li va comportar represàlies però lluny de deixar-ho córrer el senyor Segura, a l'any següent, va publicar un altre llibre ("Código Rojo") aprofundint en el mateix tema.

Resultat: les denúncies van continuar sense ser investigades i el senyor Segura va ser expulsat definitivament de l'exèrcit.

"Un paso al frente" no és ben bé un assaig ni tampoc una novel·la. Es podria descriure com a un assaig novel·lat. El relat fictici ha ajudat al senyor Segura a poder posar en paraules escrites uns fets reals absolutament esgarrifosos. Segons el que ens explica el senyor Segura, la corrupció dins de l'exèrcit assoleix proporcions estratosfèriques, només comparables a les del gran partit de la dreta cavernària espanyola. S'hi poden trobar des de robatoris a gran escala fins a assassinats, passant per fraus, suborns, prevaricacions, abusos de tota mena (sexuals inclosos)... i tot pel bonic preu de: la impunitat.


El senyor Segura de Oro-Pulido


Ara mateix el senyor Segura ja no és tinent, com deia al començament d'aquesta ressenya, però es pot dir també que és viu de miracle. En altres paraules: encara no l'han assassinat, però tothom pot patir, en qualsevol moment, un accident domèstic; són tan fàcils...

El senyor Segura comença el seu llibre excusant-se perquè "ell no és escriptor" i per tant no és hàbil amb la paraula escrita. Els puc assegurar que això és ben bé igual; certament el senyor Segura difícilment guanyarà mai el Premi Nobel de Literatura, però si existeix un Premi Nobel a la Defensa del Poble és una vergonya intolerable que encara no li hagi estat adjudicat.

Un últim apunt abans d'acabar aquest comentari. Sobre la justícia militar: el senyor Segura deixa meridianament clar com ha estat de fàcil pels poders militars corruptes i delinqüents, des de temps immemorials, segrestar la justícia i convertir-la en una eina més a favor dels seus crims. Creguin-me, llegir la facilitat amb que s'ha aconseguit i es manté això fa posar literalment els pèls de punta; i el que és tant o més greu: multiplica per la unitat seguida de molts zeros les sospites en aquest sentit que ja teníem sobre la justícia civil. Fa vomitar, però no només de fàstic, sinó també de pànic.

Per la informació que s'hi pot trobar, malgrat que sigui en forma novel·lada, aquest llibre no és només Aprofitable: és Imprescindible.

*************

Post scriptum 1:
Al final del llibre es pot trobar un llistat molt interessant d'adreces web que remeten a casos reals que conformen la base del que explica el senyor Segura.

Post scriptum 2:


diumenge, 3 de desembre de 2017

MAFALDA: HISTORIA SOCIAL Y POLÍTICA

Títol original: Mafalda: historia social y política
Autor: Isabella Cosse
Editorial: Fondo de Cultura Económica
Any primera edició: 2014

La senyora Isabella Cosse, uruguaiana i encannntadíssima d'haver-se conegut, va decidir en el seu moment aprofitar-se de que la pobre Mafalda no es podia defensar, per a escriure un "profund assaig" sobre les dimensions socials i polítiques de la nena, els seus pares i el seu entorn. De passada, com que tenia temps, també va dissecionar "l'essència de la classe mitjana argentina" i la història de l'Argentina en general des de començament dels anys seixanta fins a una dècada després. I tot això en 313 pàgines, no es pensin, de les quals disset són de bibliografia -que es noti que ella sí que llegeix-, on s'hi inclou ella mateixa, naturalment, només faltaria.

Calia? Doncs no. No calia gens. Potser a la senyora Cosse sí que li calia, per allò de l'ego -que cadascú porta com bonament pot-, però per a la resta de l'univers en general no hi havia cap necessitat, i menys encara per als devots de Mafalda de tota la vida. Els qui pertanyen (pertanyem) a aquest col·lectiu, ja fa dècades que fan les seves valoracions de l'univers de Mafalda; no necessiten que vingui ara ningú a explicar-los quins significats hi han de trobar i encara menys usant un llenguatge pseudoculte com el que gasta la senyora i que, francament, carrega bastant.

I per als qui Mafalda ja els queda lluny -dels anys 60 ja en fa gairebé seixanta, justament- les anàlisis 'socials i històriques' que fa la senyora Cosse són irrellevants. El que és rellevant és llegir Mafalda, no la senyora Cosse. Mafalda no ha caducat; potser -i només 'potser'- sí que han caducat les referències que la nena i el seu entorn fan a la Guerra de Vietnam o als Beatles, per exemple, pero encara ara, seixanta anys després, els valors que representen cadascun dels personatges, inclosa la infumable Susanita, són del tot vigents. Segueixen havent-hi guerres espantoses i absurdes; segueixen havent-hi repressors; l'ONU segueix essent inútil; la veïna del costat, o la pròpia tieta, que no para de dir "jo no sóc racista, però què vols que et digui nen, tants moros al metro fan cosa ¿no penses?", doncs aquesta veïna / tieta segueix estant ben viva i amb una salut de ferro, com fa seixanta anys; Fidel Castro ja no existeix, però Raúl Castro sí; i així podriem continuar...


Llibre aprofitable? Mirin: hi ha milions i milions de llibres publicats i per publicar que esperen a ser merescudament llegits, i la vida de vostès, com la meva, és lamentablement limitada; així que vostès mateixos: és cosa seva decidir si part del preciós temps que encara els queda el volen dedicar a la senyora Cosse. Jo ho he fet, és veritat, però no cal que segueixin el meu exemple; és més, desitjaria que el meu sacrifici no hagués estat en va. De res.



dijous, 2 de novembre de 2017

LAS RAÍCES DEL MAL

Sèrie Monk nº 10

Títol original: The twisted root
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 1999

Seguim a l'any 1860, com en els dos episodis anteriors, i si tenim en compte que l'acció d'aquesta història se situa a l'estiu hem de concloure que tant la sra Latterly, com el sr Monk com sir Oliver Rathbone han portat un ritme de vida, en no més de nou mesos, que de mantenir-se així els impedirà arribar a 1870.

Una altra dedució inevitable, a la vista de la mena de casos que porten, és que l'alta societat britànica és bàsicament un niu de deliqüents perillosos; ara que, ben pensat, tampoc no cal llegir cap novel·la de la sra Perry per a arribar a aquesta conclusió... extensible, d'altra banda, a l'alta societat de qualsevol lloc.

Aquest cop la sra Perry ens presenta la història d'una dona d'orígens més aviat tirant a vulgars que desapareix del mapa quan està a punt de casar-se amb un noi de casa bona bastant, però que bastant, més jove que ella.

Contra el que podria semblar d'entrada, la cosa no va d'això de la diferència d'edat sino de que aquí no hi ha res que sigui clar i si t'has de refiar de la Justícia per a que posi les coses al seu lloc sense comptar amb l'ajut d'una infermera, un ex-policia, i un advocat voluntariosos ja et pots desar. Concretament en una caixa de pi després que et pengin.

Al mateix temps la sra Perry també ens parla, un cop més, de quin era el status i la formació de les infermeres a mitjan segle XIX: l'equivalent a dones de la neteja borratxes i mal pagades. I aquest cop també planteja, encara que només sigui de manera incipient, què podia implicar el fet que no existís una institució com la Seguretat Social. Ah, i la senyora Perry també ens parla de la flagrant miserabilitat que suposa enviar carn de canó a les guerres i després que el conflicte "s'ha guanyat" oblidar-se dels qui van combatre, obligats of course, i van retornar mutilats o embogits, com si no haguéssin existit mai.

Tot molt contemporani, com poden veure. Si més no, el status de les infermeres ha millorat; ja és alguna cosa. Ara bé, això del veterans de guerra, obligats of course, segueix plenament vigent: només cal veure què ha passat amb els retornats de Vietnam o del Golf Pèrsic, per esmentar un parell de guerres del segle XX prou conegudes. I pel que fa a la qüestió de la Seguretat Social no oblidem que als Estats Units tal institució segueix essent una fal·làcia i a Europa, els repugnats delinqüents que governen i que des del primer moment han estat còmplices dels qui van provocar la crisi econòmica de 2007, segueixen intentant desmantellar la Seguretat Social amb l'objectiu d'augmentar la seva pròpia Seguretat Pecuniària. I si mirem més enllà, a Àfrica per exemple, la Seguretat Social simplement no ha existit mai.

"The twisted root" és un llibre potser una mica més folletinesc que els anteriors de la sèrie Monk, però tot i així llegint-lo s'aprenen coses i no deixa de ser entretigut. Per tant compleix les condicions per a ser un Llibre Aprofitable.


Portada de l'edició original




dijous, 5 d’octubre de 2017

EL AMIGO AMERICANO

Sèrie Ripley nº 3

Títol original: Ripley's Game
Autor: Patricia Highsmith
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974
Any edició per Anagrama: 2017

Aquest tercer episodi de la saga Tom Ripley se situa un any després que l'anterior, és a dir l'any 1969 (un o dos mesos abans de l'arribada de l'home a la lluna, això sí) i quan l'amic Tom té 32 anys.

Més que una novel·la negra jo diria que aquesta és una novel·la càustica o irònica o satírica, no ho sé ben bé. Decididament el personatge de Ripley és molt especial. Després de (o gràcies a) les dues històries anteriors Tom s'ha convertit ja de manera definitiva en un home econòmicament molt ben situat, casat amb una decorativa nena de papà ric, i que es dedica a la vida social i a relaxar-se als jardins de casa seva, una casa que, no cal ni dir-ho, ni vostès ni jo ens podriem permetre.

D'altra banda Tom es declara al·lèrgic als assassinats "a menys que siguin absolutament necessaris". Així que figura que ens hauriem de compadir del pobre Tom vist que a cada novel·la seva hi ha més assassinats que en una festa de caritat organitzada per Jessica Fletcher, i els comet ell mateix "perquè és absolutament necessari". És clar, el pobre xaval acaba una mica estressat cada vegada... encara que no gaire, no es pensin.

Aquest cop les víctimes de les maquinacions de Tom Ripley són un simple emmarcador de quadres, pare de família correnteta... i la màfia italiana. I Tom se'n surt, però de tal manera que ni la pròpia màfia italiana no en té ni idea de què està passant. Per això dic que no sé ben bé si aquesta és una novel·la negra o una ironia càustica.

Jo els invito a que ho esbrinin vostès mateixos. Si més no, hauran llegit un llibre aprofitable.

Coberta de la primera edició original de 1974