LA HISTORIA DEL LOCO

Títol original: The Madman's Tale
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2004
Any primera edició a Zeta: 2005

Escrita després de "El Psicoanalista", aquesta és una història claustrofòbica i angoixant. Està narrada en tercera persona pel protagonista, que explica les seves colpidores experiències dins d'un hospital psiquiàtric on va ser ingressat gràcies als bons oficis de la seva família que va procedir d'aquesta manera "pel seu propi bé". No hi ha res com la família.

Naturalment que hi ha assassinats, si no no seria una novel·la negra del senyor Katzenbach, però no són precisament els assassinats el que més impressiona, tot i que són prou truculents. No, el que més impressiona és la fotografia del microcosmos de l'hospital psiquiàtric. Com he dit al començament: claustrofòbic i angoixant.

Segons la descripció que fa el senyor Katzenbach -malhauradament bastant creïble- un hospital psiquiàtric no es diferencia gaire de qualsevol altra institució tancada, com una presó, o un centre d'internament d'estrangeria com els que s'estilen al sud d'Europa. Els residents deixen de ser persones en el moment que creuen la porta de les instal·lacions. Es converteixen en una altra cosa: presoners, bojos, "il·legals" (sigui el que sigui que vulgui dir això)... I els que hi treballen, bé sigui "tenint-ne cura" o "vigilant", esdevenen éssers superiors, dipositaris de totes les decisions sobre el bé i el mal; fins i tot en sentenciadors de què és el bé i què és el mal. 

En el cas particular d'aquèsta història, per exemple, al psiquiatra en cap els "pacients" el coneixen precisament amb el malnom de "El Senyor del Mal" i no van desencaminats. És un malnom molt encertat. El que és terrible del Senyor del Mal no és que representi a algú especialment diabòlic sinó que de fet només és un professional normal i corrent, com els que veiem cada dia en qualsevol ocupació, tret que, quan està exercint, es creu superior perquè els altres són "malalts" -no són persones, són malalts- i com a tals són objectes sobre els què ell "ha de decidir" perquè, ja se sap, els "objectes", les coses, no decideixen. Ni senten. I si es tracta de bojos encara menys.

Pel què fa als interns el catàleg és ampli: els catatònics, els violents, els "retardats" (sic), els que senten veus (com el protagonista)... tots 'coses', des del punt de vista del Senyor del Mal, però probablement no des del punt de vista del senyor Katzenbach ja que el lector no percep als personatges "bojos" com a tals, sinó com a persones que tenen les seves pròpies històries, històries que són molt inquietants i que no poden comunicar a ningú. La incomunicació. La presó angoixantment insalvable dins de la pròpia persona. Quan un mateix és presoner d'un mateix.

He de dir que a mi m'ha costat de llegir aquest llibre, però no perquè estigui mal escrit o sigui pesat, tot al contrari; m'ha costat de llegir-lo perquè l'angoixa, la claustrofòbia personal i la incomunicació estan molt ben descrites, i un té una tolerància limitada al desànim.

Llibre aprofitable, però prenguin-se'l amb calma. 

LA FÁBRICA DE LAS FRONTERAS

Títol original: La fábrica de las fronteras
Autor: Francisco Veiga
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2011

Amb aquest llibre el senyor Francisco Veiga pretén explicar el procés de desintegració de Iugoslàvia. Fins aquí la intenció sembla molt lloable ja que sempre és d'agrair que algú ens vulgui il·luminar sobre les causes i els efectes d'aquelles guerres balcàniques de finals del segle XX que de cop i volta ens van traslladar a tots, sense que entenguéssim res, a finals del segle XIX.

Però un cop s'han llegit unes quantes pàgines del volum en qüestió hom ja comença a dubtar seriosament de les suposadament lloables intencions del senyor Veiga. D'entrada els diré que arriba un moment (i no triga gens en arribar) en què el lector queda irremissiblement atrapat per la sensació de que s'ha perdut. Perdut del tot. Línies i línies, paràgrafs i paràgrafs, que es basen en coneixements previs que són necessaris per a comprendre de què carai està parlant el senyor Veiga i que el benvolgut senyor no té a bé aclarir-nos. Això sí, el llibre està farcit de notes a peu de pàgina, del tipus "per a més informació consultin el document tal, pàgina tal, dels acords de Dayton", que ens indiquen que el senyor Veiga és un senyor molt llegit. Francament, hom no acostuma a tenir a casa un exemplar dels acords de Dayton i altres perles similars al costat de l'obra completa d'Agatha Christie, per exemple, i la consulta per internet de tots els documents a què ens remet el senyor Veiga per a "aclarir-nos les qüestions" ens faria la lectura del llibre encara més farragosa, si és que això és possible.

Per un altre costat l'orientació del llibre del senyor Veiga no deixa de desprendre un cert tuf sospitós. Per a començar, el subtítol del llibre és "Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001", i aquesta idea de la secessió es repeteix insistentment des del començament fins al final de l'obra.

Anem a pams. Iugoslàvia va ser un invent del final de la Primera Guerra Mundial. Abans de 1918 Iugoslàvia no havia existit mai. És més: entre 1918 i 1929 Iugoslàvia tampoc no existia com a tal. Va ser un "retalla i enganxa" fet a base de les restes d'Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà passats pràcticament tots dos a millor vida després de la Gran Guerra.

Els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial Iugoslàvia es va tornar a fondre i no es va tornar a reinventar fins a 1945. Els únics elements de cohesió de Iugoslàvia, a partir d'aquí, van ser, d'una banda, el mariscal Tito, i d'una altra banda les potències occidentals que van estar la mar de col·laboradores amb el mariscal justament perquè a aquest, encara que era comunista, no li donava la gana de plegar-se a les bufonades perilloses de Stalin primer i de Jrushchov després.

Els Balcans reinventats (Iugoslàvia) després de la Segona Guerra Mundial

El mariscal Tito

Quan en el seu moment el propi Tito es va fondre amb el cosmos (1980) la Guerra Freda ja pintava bastant malament per a l'anomenat Bloc Soviètic (o Bloc Socialista, o els diables comunistes, segons els Estats Units) i per tant a les potències occidentals ja no els calia estar tan col·laboradores amb això de l'invent de Iugoslàvia.

"Acabada" la Guerra Freda Iugoslàvia no l'importava un rave a ningú, ni als iugoslaus, que només ho eren en teoria. Primer van ser els eslovens, que van dir que ja en tenien prou d'aquella simulació de país i que ells ja s'organitzaven pel seu compte. Després van ser els croates, que van dir que l'únic croata que havia cregut en Iugoslàvia era el mariscal Tito però que en tot cas allò era una opinió molt personal d'ell i ja està; de passada els croates van aprofitar per a deixar caure que part de Bòsnia era seva, cosa que va augmentar exponencialment la gravetat dels conflictes balcànics. Els serbis, per la seva banda, consideraven que "tot" era seu. A continuació li va tocar el torn a la pròpia Bòsnia, reclamada com a pròpia per multitud de bandes: serbis, croates, musulmans bosnians, serbis bosnians, croates bosnians... Pel que fa als macedonis, van començar a reivindicar que ells sempre havien estat albanesos de tota la vida, i que cap macedoni s'havia considerat mai iugoslau ni tan sols en estat d'intoxicació etílica. I els montenegrins s'ho miraven tot des de la barrera... fins que van decidir que els serbis ja no eren un bon negoci i també van abandonar les últimes restes que quedaven de la fantasia iugoslava.

Que consti que quan parlo de croates, eslovens, serbis, bosnians etc. em refereixo als polítics de cada zona, no als ciutadans comuns. Estic raonablement segur que si als ciutadans comuns se'ls hagués preguntat si volien participar activament en aquelles guerres per a salvaguardar l'honor i la integritat territorial de les mares-pàtries respectives haurien contestat alguna cosa irreproduible en un llenguatge bastant malsonant. O no, i potser sóc una mica ingenu de pensar-ho, pero no ho crec.

En base a tot això, parlar de "guerres de secessió" en referència a una cosa que mai no va ser un "tot" és, en la meva humil opinió, un problema de dioptries històriques mal tractades per no dir una altra cosa.

Però hi ha més. El senyor Veiga tracta la figura del senyor Milosevic, el president serbi, d'una manera curiosament "comprensiva". És com si digués que Hitler, efectivament, va ser un animal, però és que el pobre va tenir una infància desgraciada. I a més gosa fer una comparació (lleu, però la fa) entre les seves "secessions" iugoslaves i els "problemes català i basc" a Espanya; per a fer això, o s'ha d'estar molt mal informat, o s'ha d'estar molt ben deformat, què volen que els digui.

Llibre aprofitable? Per al senyor Veiga, segur que sí.