Autor: Eric Frattini
Editorial: Atanor Ediciones
Any primera edició: 2011
Novament el senyor Frattini ens sorprèn (o
no) amb històries que no se'ns havia acudit imaginar (o sí). Aquesta
vegada, després de l'església catòlica i els serveis secrets de mig món,
probablement els dos temes preferits de l'amic Eric, li toca ara el
torn a l'ONU.
L'ONU va ser creada després de la Segona
Guerra Mundial amb el lloable objectiu d'evitar que n'hi hagués una
tercera. Bé... de fet, l'ONU no va ser més que un refregit de la
Societat de Nacions que al seu torn va ser creada després de la Primera
Guerra Mundial per a que no n'hi hagués una segona, i tots sabem quins
van ser els resultats. I d'altra banda després de la Segona Guerra
Mundial, si bé no hi ha hagut cap altra guerra global a l'estil clàssic
de tota la vida, sí que hi va haver una Guerra Freda globalíssima que va
durar ni més ni menys que cinquanta anys, aproximadament. Hauria estat
un rècord Guiness si no fos per la Guerra dels Cent Anys, que en
realitat en va durar cent setze.
És sabut, no cal que ens ho expliqui el
senyor Frattini, que l'ONU ja va nèixer una mica malament. D'entrada,
les cartes estaven repartides d'una manera escandalosament desigual; les
superpotèncias tenien dret a vetar (encara el tenen ara) el que els
vingués de gust, i els altres, a callar. Però és que a més -i això sí
que no és tan sabut si és que ens hem de creure el que ens diu el senyor
Frattini- ja els primers Secretaris Generals escombraven cap a
determinades cases sense cap mena de mania.
El senyor Frattini no en salva ni un, des
de Trigve Lye fins a Ban Ki-moon, passant per Dag Hammarskjöld -de qui
diu que va obrir les portes de l'ONU a tots els espies de la CIA que hi
van voler entrar- i per Kofi Annan -de qui diu que va estar molt ocupat
provant de tapar importants escàndols interns i considerables
desviacions de fons a comptes del seu propi fill-.
Pel que fa als "angelicals" Cascos Blaus,
sembla ser que s'ha demostrat que, en vàries ocasions, d'angelicals no
en tenien res. Tortures, violacions, i altres gràcies que se solen
atribuir habitualment als exèrcits diem-ne convencionals també formen
part del patrimoni històric dels Cascos Blaus. Normal, sí ens parem a
pensar una mica i tenim en compte de qui estan composats els Cascos
Blaus.
Capítol interessant el que fa referència a la intervenció de l'ONU a les guerres balcàniques de finals del segle XX. Mareja.
Hi ha una cosa però que m'ha deixat una
mica inquiet: el senyor Frattini, en el capítol on parla de les males
pràctiques de l'ONU a l'època del conflicte subsegüent a la
independència del Congo (anys 60), ens remet a un "documental" que un
indignat senador dels Estats Units va tenir a bé produir i en el què,
segons l'autor d'aquest llibre, es demostra clarament que l'ONU va
actuar d'una manera immoral. Tal com ho explica el senyor Frattini
sembla com si el productor del documental deixés ben evidenciat que
l'ONU es va dedicar a bombardejar hospitals de la Creu Roja. Doncs bé,
ara existeix YouTube, i a YouTube es poden trobar les coses més
inversemblants. Jo ho vaig provar i, fent una tasca d'investigació
fílmico-arqueològica, vaig trobar el "documental" en qüestió, fabricat
en aquells mateixos moments. No és un documental. És un pamflet
propagandístic descarat on certament es denuncien els bombardejos
d'hospitals, però de passada i enmig d'un muntatge fílmic un pèl
sospitós. Les tesis de facto del suposat "documental" són: demostrar que
Lumumba era un malvat sanguinari venut a la Unió Soviètica; que quan el
Congo era colònia belga tots estàvem més tranquils; i que el pecat
mortal de l'ONU no consistia en bombardejar hospitals sinó en no
bombardejar suposats comunistes, cosa que en la mentalitat delirant del
senador productor del documental equivalia a dir que l'ONU era
pro-comunista. L'ONU, pro-comunista... s'ho imaginen?!
És clar, vist això, un no té més remei
que posar en quarantena altres afirmacions del senyor Frattini en aquest
i altres llibres seus, sí és que es basen en "proves" com aquesta, que
està presentada d'una manera com a mínim poc rigorosa.
Tot i així, moltes de les coses que
s'afirmen en aquest i altres llibres del senyor Frattini són, per
desgràcia, perfectament creïbles. Estaria bé que l'autor se n'adonés que
no cal manipular les seves fonts d'investigació, que tal com estan ja
són prou eloqüents.
Llibre aprofitable en general malgrat l'ensopegada que he descrit abans i potser alguna altra de la què no me n'he adonat.
