Títol
original: El Siglo de la Revolución
Autor:
Josep Fontana
Editorial:
Crítica
Any primera edició: 2017
Any primera edició: 2017
A qui
s'endinsa en una acció temerària i acaba sortint perdent, se li diu
“irresponsable” o “boig”; contràriament, si surt guanyant se
li diu “heroi”. El senyor Fontana pertany al segon grup.
El senyor
Fontana va incórrer en la temeritat de pretendre escriure un resum
de la Història del Món (és essencialment impossible escriure la
Història del Món sense resumir-la) i fer-lo cabre en un llibre de
vuit centes tres pàgines, de les quals noranta-cinc (95!) són
bibliografia, quaranta-sis són índex analític i una l'índex
global. La Història en sí ocupa doncs sis centes seixanta-una
pàgines. I se n'ha sortit!
El Segle
de la Revolució que ens presenta el senyor Fontana comença l'any
1914 i acaba l'any 2016. S'ha dit diverses vegades que el segle XX va
començar en realitat l'any 1914, amb la Primera Guerra Mundial,
perquè va ser aquest el fet que va sacsejar realment el planeta fins
a separar-lo d'una manera clara de la seva Història anterior; dit
d'una altra manera, els anys que van des del 1901 al 1913 en el fons
no van ser més que un apèndix del segle XIX.
Des del
1914 el senyor Fontana es va endinsant en el segle XX d'una manera
molt entenedora per bé que amb una certa densitat ja que està clar
que explicar un temps tan convuls en només desenes de pàgines, i a
més intentant defugir l'eurocentrisme per a referir-se també a
altres continents -que també existeixen...!- és una empresa
complicadíssima. D'alguna manera aquest llibre ve a ser un gran
“índex” de la Història Universal a partir del qual no estaria
gens malament anar a cercar altres obres que se centrin en aspectes
concrets i ens ajudin a entender'ls; em refereixo a aspectes com la
Revolució Russa, la nefasta evolució del colonialisme a l'Àfrica
incloent els nefastos procediments de descolonització, la Història
de les dictadures i pseudorevolucions d'Amèrica del Sud, per què
Austràlia sembla tan sosa o com ha aconseguit Canadà arribar a
semblar una mena de delegació del Paradís Terrenal.
Però
atenció, el senyor Fontana no es limita a explicar sense més la
típica novel·la dels darrers cent dos anys; també explica altres
coses que no és gens habitual trobar en altres bandes, per
especialitzades que siguin.
Exemple
d'aquestes “altres coses”: la trajectòria dels diversos
presidents dels Estats Units, des de Woodrow Wilson (de 1913 a 1921)
fins a Barack Obama (de 2009 a 2017). A l'imaginari popular (que no
sigui declaradament de dretes, és clar) individus com Ronald Reagan
o George W Bush ja són considerats com grans oportunitats avortives
perdudes en el seu moment per les seves respectives mamàs. En canvi,
personatges com Jimmy Carter (el dels cacauets), Bill Clinton (el del
cacauet), o Barack Obama (el del cacau sanitari) han estat vistos
tradicionalment amb una certa simpatia. Doncs no, error. El senyor
Fontana ens explica algunes cosetes d'aquest presidents suposadament
més simpàtics, que els fa passar de la categoria de “personatges”
a la d' “individus”, igual que els altres; i si algú al·lega
que potser el senyor Fontana s'inventa el que diu, jo li respondria
que tot es possible, però que en aquest cas és altament improbable:
malauradament, el que diu el senyor Fontana és molt versemblant.
D'altra
banda, llegint el que s'explica en aquest “Segle de la Revolució”
descobrim també que aquella famosa Crisi dels Missils de 1962 -amb
Kennedy regnant als Estats Units i Nikita
Khrusxov regnant a la Unió Soviètica- no va ser l'única vegada en
què va estar a punt d'esclatar una guerra nuclear que acabés en
cinc minuts amb la vida humana al planeta, sino que va ser la primera
d'entre moltes. Fins i tot, en una d'aquestes posteriors, des dels
Estats Units es va arribar a donar l'ordre d'iniciar un atac nuclear
i si no va passar res és perquè el senyor que finalment havia de
pitjar el botonet va dir "no és possible, ha d'haver-hi un
error", i no el va pitjar. A tenir en compte: qui ha estat a
punt d'acabar vàries vegades amb el planeta han estat els Estats
Units; si hem de fer cas al senyor Fontana (i no veig per què no)
des del Kremlin -sense perdre de vista que no eren uns santets
precisament- més d'una vegada van suar fred i, a imatge d'Astèrix
el Gal, van pronunciar la cèlebre frase "ils sont fous ces
americains" (en rus: эти
американцы сходят с ума)
Llegint
"El Segle de la Revolució", cal admetre-ho, es nota que el
senyor Fontana té una notable al·lèrgia cap als Estats Units (no
el poble, sinó l'establishment), i mostra una indulgència potser un
pèl generosa cap a la Unió Soviètica en-pau-descansi. Però és
que resulta que l'al·lèrgia cap als Estats Units vindria a ser una
mena de reaccció defensiva que hauriem de tenir tots. Des de finals
de la Primera Guerra Mundial el món ha estat en mans d'uns
desaprensius localitzats a l'espai que hi ha entre el Canadà i
Mèxic, que han passat d'estar fregant la frontera amb la immoralitat
i la il·legalitat, a ser essencialment els criminals més abjectes i
perillosos de la Història del planeta (en el cas de Donald Trump
caldria afegir "imbècil", "descerebrat" i altres
coses més que esgotarien la limitada riquesa del diccionari).
I
passejant pel segle XX i endinsant-se pel començament del XXI, el
senyor Fontana arriba a l'actualitat, de la que explica coses
terribles, o més aviat les confirma, perquè ja les sabem. Les
llegim cada dia als diaris, les sentim a les ràdios i les veiem a la
televisió. Bé, tot això ho fan els que encara no han estat
narcotitzats del tot pels qui des de l'època Reagan i Tatcher fins a
l'actual crisi mundial han decidit restablir "l'ordre natural de
les coses", segons el qual hi ha uns Senyors (1% de la població)
que tenen el poder i el diner per Voluntat Divina, i uns vassalls
(99% de la població) que no són més que part de les pertinences
mobles dels Senyors, i la vida del quals no val ni un fracció del
paper higiènic que Aquests Senyors utilitzen en els seus moments
d'excelsa intimitat. És a dir: l'ordre que regeix actualment sobre
la Humanitat ha tornat als paràmetres de l'Edat Mitjana. Ja em
perdonaran el comentari personal pero no me'n puc estar de dir que
això ja fa molt de temps que servidor ho pensava, però veure-ho
escrit i confirmat per diverses fonts en un llibre, impressiona molt,
i fins i tot augmenta la sensació d'espant.
Una
altra nota a tenir en compte: a hores d'ara ja hi ha molta gent
narcotitzada pels Senyors; aquests narcotitzats tenen com a font
"informativa" els mitjans de comunicació que els propis
Senyors han fet seus, és a dir, la majoria. Només així s'explica
tant d'odi als fugitius de les guerres que moren cada dia a la
Mediterrània o que l'animal de Donald Trump sigui ara president del
Estats Units.
El
segle XX va ser caòtic, terrible, catastròfic, tot el que vostès
vulguin, però va ser el segle en què els drets de les persones van
arribar a valer alguna cosa. Abans les dones no eren res, els nens
eren mà d'obra i prou, els treballadors eren esclaus, hi havia
esclaus de veritat... tot això va començar a canviar durant el
segle XX, i els canvis van anar progressant fins que a finals dels
70's els que sempre havien tingut el poder absolut es van cansar de
fer veure que eren generosos perquè havien fet concessions del tipus
"donar" el vot a les dones, "facilitar" protecció
social per a tothom, "permetre" l'existència d'unes coses
contra natura anomenades "sindicats" i altres bajanades
similars.
El
primer cop de gràcia contra tot això es va fer, reitero, durant els
70's 80's del segle XX, amb Tatcher i Reagan. L'últim cop de gràcia
és ara mateix. Amb la crisi de 2007 les conquestes socials del segle
XX han desaparegut o estan en procès de desaparició. La relació
entre empresaris i treballadors ha tornat als paràmetres del segle
XIX; els rics i poderosos cada cop són més rics i poderosos; i d'on
treuen l'increment del patrimoni? La resposta no és difícil, només
cal fer-se una altra pregunta: d'on han sortit els diners per a
rescatar els bancs responsables de la crisi de 2007? De vostè i de
mi, que ara ens hem quedat més indefensos que mai pel que fa, per
exemple, a educació, sanitat, drets socials, drets laborals,
habitatge...
I
els diners d'aquests rescats no els veurem mai més perquè així ho
han decidit els governs corresponents, que no són més que
l'extensió política dels Senyors de l'1%.
El
que és més terrible és que sembla que el retorn al segle XIX no és
més que una parada molt breu del viatge de veritat, que té com a
destinació la reedició de l'Edat Mitjana. El llibre del senyor
Fontana no ens descobreix això; només ens ho confirma.
Llibre
depriment però molt aprofitable.
 |
| Ells (1%) |
 |
| Nosaltres (99%) |
 |
| Ells |
 |
| Nosaltres |
 |
| Ells |
 |
| Nosaltres |
